A aquestes alçades ja ningú es qüestiona que l’invent del “café para todos” pot ser va ser la taca més negra d’aquella Constitución Española del 78… que, curiosament, també va estar signat pels polítics catalans del moment.
El cert és que, sabut i reconegut això, és lògic que als que els hi ha anat millor que si haguessin d’anar vivint depenent només del seu «cafè» s’hi aferrin amb ungles i dents. Per les mateixes raons, però a la inversa, també és lògic que qui nota que si disposes de tot, o si més no, més del seu propi «cafè» quedaria més ben alimentat intenti per tots els mitjans revocar la norma, o si més no corregir-la perquè la manca d’equitat en els repartiments no fos tant injust i desequilibrant.
He llegit que, fins i tot un dels pares d’aquella Carta Magna, Miguel Herrero y Rodriguez de Miñón, ha reconegut que “El café para todos es el origen del desastre territorial” y que «es la razón por la que hoy en dia Catalunya no se siente cómoda dentro de España». “Fue un error garrafal generalizar las autonomías y homologar los pactos”, continua dient.
Així, doncs, a partir d’aquesta afirmació, el Sr.Rodriguez de Miñón sentencia “Si no se puede modificar la Constitución de arriba a abajo para adaptarla a la verdadera realidad del Estado, se tendría que abrir un pacto bilateral entre Catalunya γ España que facilite un Estatut que blinde las competencias catalanas. Seria un pacto a la navarresa, parecido al que se hizo después de aquel 1978 sobre el modelo del Fuero Nuevo de Navarra de 1983”.
Mai és tard. Si es vol es pot fer. Si hi ha l’interès polític es pot fer. Es pot fer, però, arribarà algun moment en que algú del govern de Madrid es deslligarà de la caduca matriu centralista castellana i entendrà això que tothom reconeix ?.
En una España autonòmica algú veurà i acceptarà que facilitant un concert econòmic i fiscal específic a Catalunya en definitiva és España qui se’n beneficiarà ?.
