Les diferències, si són reals, no s’eliminen negant-les, ignorant-les, judicialitzant-les, desprestigiant-les, ofegant-les. Es poden tapar, però mai no es poden esborrar.
És evident que el perfil català és diferent en vers de l’espanyol, com també ho són respecte de l’espanyol el basc, o el navarrès, o el gallec, l’andalús, el càntabre, l’asturià, l’aragonès, etc.. El que passa és que la diferència no s'expressa a tot arreu amb la mateixa intensitat que es fa a Catalunya, per molts i variats motius, començant pel sentiment de la identitat pròpia per damunt d’una de interessadament global, diàfana, uniforme amb la imposada de matriu castellana… d’una auto-estima arrelada, i també, i sobretot, d’unes conveniències i d’uns interessos particulars, més o menys determinants, que hi tenen molt a veure en deixar aflorar els anhels per damunt dels estatus.
La identitat no només es fonamenta sobre la història precedent si no que s’hi barregen les experiències del present i els legítims desigs de futur, i si tot aquest còctel te el caminador per on transitar en el temps és quan les diferents identitats esdevenen fortes, eficaces i útils per, si cal i convé, un possible, negociat, projecte comú.
Si aquest camí no es troba i, malgrat tot, això arriba a produir-se, el corrent no troba la llera per on desplaçar-se amb naturalitat i es desboca, s’escampa, i es malbarata… o, dit d’altra manera, és preferible que Catalunya no pugui aprofitar la seva força que España sencera se’n pugui beneficiar.
L’enverinat relat que s’ha fet sobre Catalunya i la seva relació amb España demostra que ni s’ha intentat entendre que la societat catalana ha anat evolucionant davant de l'anquilosament de l’Estat, i que és aquesta discordança el que mou una molt bona part del poble català en la cerca d’un Estat propi.
Per tot plegat, cada dia més gent que viu a Catalunya entra en el dubte i sorgeixen nous arguments que intenten radiografiar el com i el perquè. Un dels últims que he llegit és el que em permeto transcriure tot seguit: “El procés català té més a veure amb els propers 30 anys que no amb els darrers 300. Té més a veure amb la desconfiança amb l’Estat actual que amb les barbaritats, errors, voluntats d’assimilació i d’extracció que s’hagin donat en el passat. Té a veure amb una societat madura que està pugnant per sobreviure en un context de creixent desacoblament respecte d’un Estat que en lloc de servir-la la incomoda, i a més quasi sempre la perjudica”.
