La Constitución del 1978 va concebre el Senado com un ens independent per a reflexionar sobre les decisions de la cambra baixa, Congrés, podent reconsiderar-les, modificar-les o fins i tot oposar-s’hi.
També com a lloc de representació territorial encara que, en aquest punt concret, si la majoria absoluta allí la te un partit amb un sentit territorial tancat a pany i forrellat perd tot el seu sentit, però això seria digne d’una reflexió temàtica, que no ve al cas.
Quan es veuen imatges de les bancades del Senado un te la rara impressió de que està veient cares ja vistes en altres llocs, en altres bancades, en altres despatxos. Talment sembla estar veient la seva utilització com un autèntic “cementiri d’elefants”, per aforar polítics “amb problemes”, o, en el més benèvol dels casos, com a ens continuador de la “carrera” de determinats polítics desprès d’haver sortit be per les urnes o be “per cames” mitjançant dimissions, com a últim recurs, dels seus càrrecs electes.
Aquesta impressió debilita encara més l’afeblida imatge d’aquest ens públic, sufragat amb els impostos de tots, facilitant la resposta a la pregunta que tothom es fa de per a que serveix realment.
Doncs be, una de les condicions de Ciudadanos per reforçar el PP és la supressió de l’aforament, que el PP diu que l’ha de votar la seva executiva, amb molts dels seus integrants actualment senadors…
Que votaran ?, i si exemplaritzantment accepten la condició, amb quina tinta ho signaran ?, serà amb la «permanent» o amb la que amb el temps es fa invisible, desapareix i tant sols deixa el paper mullat ?. I, donat el cas, qui vigilarà que es compleixi ?… Els que a partir d’aquí embolicaran, i s’embolicaran, amb tants fils a estirar que ni es reconeixerà el perquè de l’encaixada ?.
Mentre hi hagi tantíssima gent que no ho vegi, els tentacles son tants i tant llargs que, molt possiblement, d’aquí quatre anys, o del temps que sigui, ens haguem de fer les mateixes preguntes perquè tot seguirà igual, amb l’agreujant de que, ja eliminats determinats jutges, i amb totes les demores i els entrebancs possibles, vagin prescrivint fets que farien caure la cara de vergonya, a part de la dimissió instantània, de més d’un/una, i aquí, diferents com som, els hi paguem una poltrona des d’on veure-ho passar tot com si res anés amb ells i amb total impunitat.
