Des de l’unionisme s’ha fet mans i mànigues per menysprear, desprestigiar, deslegitimar, combatre, judicialitzar, qualsevol cosa que fes olor del sobiranisme, ara ja descontrolat per ell, que està escampant-se con gota d’oli pel catalanisme ja sobrepassat.
La confessió de l’existència d’un compte a Andorra, diu que provinent d’una herència, de l’expresident Jordi Pujol va donar més munició a les desesperades ganes d’afegir llenya al foc per destruir, com sigui, el procés democràtic i pacífic en el que una bona part de Catalunya està immers. Quedi clar que els delictes, si hi son, han de ser perseguits, demostrats i castigats, tots, i dient «tots» sabem de que parlem.
Des de llavors, destruir el cap del fins llavors grup majoritari a Catalunya, que tant be els havia anat en anteriors legislatures, ha estat la seva principal dèria. Si, de pas, la mateixa inèrcia podia endur-se pel davant el seu partit, doncs mira, més que millor. Malaltissament encegats, han estat totalment obsessionats i convençuts de que “mort el gos fora la ràbia”. Mai han encertat en veure que el moviment ja ben present en la actualitat és social i transversal, que l’aparell polític que el suporta s’hi ha tingut que avenir si volia ser, com ha de ser, la verdadera representació del desig de la ciutadania que, agradi o no, te la majoria al Parlament.
No veuen que l’època en que el projecte s’identificava amb un lideratge a Catalunya ja és història. El canvi ha estat com de la nit al dia i la societat civil organitzada marca un camí que no s’encalla per una persona, si no que ho preguntin a Artur Mas.
Però, no n’hi ha hagut prou. També han infectat tot el panorama amb mentides i calumnies. Junt a les més desaforades amenaces, fins i tot, han llençat vaticinis per fomentar el desànim i la por, anunciant fracassos pels que per fi Catalunya tindria un govern sense dèries separatistes i que defensés la unitat amb España, quan fins a quatre manifestacions multitudinàries han estat exemple al món de fins on pot arribar l’anhel, el rebuig, el fastigueig, de moltes persones de les que viuen a Catalunya, han demostrat i deixat ben clar que així, i perseguint fins l’extenuació l’estelada com a símbol del greuge, del pecat, del delicte, sense caure en veure que aquest drap no és res més que l'embolcall del que volen ignorar, del que no volen reconèixer ni acceptar, i que cremant-lo, llençant-lo a les escombraries, fent-lo desaparèixer, mai no aconseguiran dominar un sentiment de qui ho és de cor, d’ànima... de butxaca, o de tot junt.
