Que voleu que us diga… Si, sóc un sentimental, d’emoció fàcil per les coses que sento quan se d’on venen, de com venen, de com son i perquè son.
M’emociona el concepte “Països Catalans”, tot i que mai s’ha pogut oficialitzar en la seva plenitud i a tots els efectes -més que res per motius ideològicament polítics del moment, contraris o no a la idea, que no han fet més que fomentar els recels-, pel que representa simbòlicament la unió o parentiu de les terres que en origen parlen una mateixa llengua, que es diu català però que es podria dir d’una altra manera, i que al recórrer pels seus pobles va enriquint-se amb mots, sons i accents propis del lloc.
M’emociona patir l’aixecament d’un Castell… M’emociona veure onejar al vent la senyera… M’emociona sentir «Els segadors», «El cant de la senyera»… M’emociona la senzilla paraula «Catalunya»…
I, sobretot, m’emociona de manera especial, la paraula «Reus», la paraula «Baix Camp», fins i tot la «Priorat», la «Ribera d’Ebre», la «Terra Alta», quan se de l’agermanament històric entre totes elles, en tots els conceptes, especialment el comercial i el de bon veïnatge, i de respecte mutu…
Son senzilles paraules que, per segons qui, representen un món sencer, signifiquen el seu món, el de veritat, aquell que fa vibrar a cadascú de la manera més sentida, més entranyable, més des del fons i que en segons s’escampa per tot el cos.
És allò que no es rep en herència, ni es pot comprar, ni entra per obligació… És allò que neix des de les pròpies vivències, dels propis neguits, de les pròpies recerques, del qüestionament del que és que vas estudiar o et diuen del que és ara mateix.
Tot això, barrejat en la justa mesura, és el que fa sentir emoció per una cosa o per una altra, i un mai pot sentir de la mateixa manera el que i com sent un altre, o a la inversa.
Només les circumstàncies poden conduir a que l’emoció personal esdevingui en col·lectiva, però, tot i així, mai deixarà de ser íntima la de cadascú.
