És com s’han de fer les coses, sense soroll, i més quan hi ha l’evidència demostrada de que qui te el poder i les eines ho utilitzarà davant de qualsevol indici o avís.
Això està molt be, però s’ha de pensar en que el esser humà no és de pedra i, en aquest sentit, el català no pot estar mesos i mesos amb la sensació de que no es fa res o, si més no, no s’avança en vers el que se li ha dit que es faria, per complir amb els anhels demostrats d’una bona part d’ell.
Els conceptes, com a tals, estan clars però han de ser entenedors per a tothom. No han de deixar entreveure dubtes, inconcrecions o, d’alguna manera, una certa improvisació.
Segons es desprèn dels discursos oficials, sembla ser que tot està estudiat i que s’està desenvolupant amb el calendari previst però el cert és que, dia va i dia ve, ens passen per la cara noves prohibicions, noves amenaces de querelles i inhabilitacions, per part de qui, ara per ara, te la paella pel mànec en tots els aspectes.
La il·lusió és l’últim que es perd, i més quan la il·lusió de més de dos milions de persones que viuen a Catalunya és del calibre que és, però calen indicis clars, concrets i inequívocs de que no s’està damunt d’un globus que quan minva l’aire es va re-inflant però sempre olorant el perill de que qualsevol punta d’agulla, per atzar o amb tota la intenció, el pugui rebentar.
Cal recordar que el President Mas, el 2012, va convocar noves eleccions al donar per fracassat el motiu d’aquella legislatura, un pacte fiscal per a Catalunya.
Ens podem trobar exactament igual al setembre, o abans, amb la d’ara amb el President Puigdemont i el referèndum ?…
Fa mandra pensar que hauran passat cinc anys i estem en el mateix replà d’escala.
Sabem que España, com a tal, no canviarà. Les forces polítiques majoritàries així ho certifiquen i les noves que podrien representar alguna opció de canvi es van estrallant contra la seva pròpia realitat. El «café para todos» segueix, i seguirà, servit a la taula.
Amb aquesta màxima ben aclarida i entesa, i sabent que a l’altre costat mai no hi haurà avinença per un diàleg de tu a tu, més aviat sempre hi haurà l’hostilitat avalada, com es pot copsar, per set milions d’espanyols… també d’aquí, no se pas com, però «para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» cal enviar alguna senyal perquè no tothom és de pedra, i molts menys de pedra picada i, és de suposar que, el que interessa, és mantenir i augmentar el percentatge en favor de que així no es pot seguir.
