El 1981, Felipe González signà amb el president del Gobierno Leopoldo Calvo Sotelo el gran pacte pel desenvolupament territorial que pretenia homogeneïtzar la distribució de competències desprès que Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia accediren a la autonomia que els atorgava un major auto-govern. Aquell Estat asimètric que es dibuixava, a excepció de la part protegida pels «Fueros», a anat a fer punyetes.
Aquell acord va fixar l’objectiu de generalitzar i acabar el procés de descentralització i pel 1983 aquestes, més la resta d’autonomies creades a l’efecte, ja havien escrit els seus propis estatuts. El 1984, i fins el 1987, l’administració central els va transferir la majoria funcions i serveis. L’Estat de les Autonomies ja era una realitat.
Fins el 1992 els nous ens es dotaren dels organismes institucionals propis, com governs, parlaments, etc., així com òrgans propis de reproducció dels de poder de l’Estat.
El 1992, arriba el segon gran pacte autonòmic, signat entre Felipe González i J.M.Aznar, pel que es transfereixen noves competències i es defineix el model de cooperació entre els dos nivells de govern.
El 1996, amb Aznar, es descentralitzaren l’educació i la sanitat, fins i tot per les Comunitats reàcies. Tot forçat pel suport dels nacionalistes als darrers governs en minoria.
Amb la majoria absoluta del PP s’aprovà el finançament autonòmic.
El 2005, J.L.Rguez.Zapatero impulsà un nou procés de descentralització que portà l’Estat de les Autonomies al limit. Fou l’any de l’»apoyaré» l’Estatut de Catalunya que surti del Parlament.
Mentre el de Catalunya és recorregut pel PP, PSOE i PP pactaren els nous estatuts de Balears, Aragó, Ctat.Valenciana, Castella-Lleó.
El 2006, el pacte exprès i en l’obscuritat, Mas & Zapatero pel que es modificava el text aprovat al Parlament, i desprès de la seva aprovació per les Corts Generals Espanyoles, de l’acceptació pels catalans en referèndum popular, és sancionat i promulgat per part de Joan Carles I, és publicat al BOE i al DOGC, i aquell agost entra en vigor.
Desprès d’una fastigosa campanya en contra per part del PP, llavors a l’oposició, per arreu d’España, aquest aconsegueix que li sigui acceptat a tràmit un recurs.
El 2010 arriba la sentència del T.C. que retalla, encara més, l’Estatut del 2006.
I així comença la fi d’aquell Estat de les Autonomies, no només per a Catalunya.
Ara, amb suport o no, de fet ni li cal atenent com i quina és l’oposició, és el moment d’enllestir el treball recentralitzador d’aquests quatre anys més un, i delimitar en un paper les competències estatals i deixar les autonòmiques totalment controlades, subordinades a un nou «café para todos», aquest cop més «autèntic», o sigui sense sucre.
