Qui esperava, confiava, i fins i tot assegurava, que l’any 2016 era l’any de l’enterrament definitiu del bi-partidisme a España, tot sembla indicar que haurà d’esperar una nova oportunitat.
Els invents, per la dreta de Ciudadanos i per l’esquerra de Podemos, s’han anat desinflant quasi be de la mateixa manera que com van aparèixer, i s’estan quedant en això, en un intent per part d’algun sector, potser poderós, per debilitar els poders hegemònics des del 1978.
El PP i el PSOE, malgrat la seva esporgada de vots, estan pescant en el riu revoltat de les alternatives aparegudes en que, elles soles, o per poca consistència (Ciudadanos) o per les lluites internes sorgides (Podemos), els hi aplanen el camí perquè, en absència de competència digne de tenir en compte, es puguin refer i quasi be en un tres i no res, i sense que quasi be ni ens donem compte, puguin reeditar el bi-partidisme que hem hagut de suportar i al que ens hem hagut de resignar.
Sembla cert que España és així i que mai no canviarà. Ja poden passar generacions que sembla que mai aprenem del pas donat abans de donar el següent. Es pot veure com ja hi poden haver evidències, ja pot quedar ben demostrat que alguna cosa ha fet més mal que be al conjunt, que a la propera poden més els arguments o pors provinents de quatre interessats o dels interessos als que el que els hi convé és que no es mogui massa el terra o onegin massa les aigües.
Sembla que tot el que ha passat els darrers mesos, o ha quedat demostrat que ha passat abans, no ha fet més que esborrar les altres opcions que representaven una necessària reforma i refermar i enfortir els que han estat els malefactors. Sembla que l’haver fet més pobres la gran majoria, que l’haver augmentat el nombre de gent treballadora que no pot arribar a fi de mes, que l’haver deixat tota una generació sense aspiracions de futur, hagi, fins i tot, reforçat el partit -o partits- que ho han provocat.
Si, sembla que España, i els espanyols en conjunt, som així. Davant de la incertesa, que no hi ha per pensar que no podria ser millor, preferim seguir resignant-nos amb qui ja sabem com va, que fa, perquè ho fa, i on ens porta.
Per això no avancem el que podríem, perquè no assimilem les ensenyances dels temps… perquè sempre estem tornant a la casella de sortida.
