No hi ha qui pugui trencar l’equilibri entre els diners que guanyarien els uns i els que perdrien els altres.
Els uns tenen clar -els números canten- de que, de tot seguir igual, el que hi guanyaria Catalunya en un hipotètic cas d’independència, de poder administrar els diners que es generen al territori, serien uns 15.000 milions d’euros l’any, que son els que se’n van i no tornen en cap concepte.
Però, es que els altres pot ser ja han comptat com haurien de quadrar els pressupostos sense aquesta quantitat, tan el mateix Estat com els diversos territoris, la gran majoria, que ja estan acomodats a un determinat estatus tot i confiant amb més diners dels que entren a les seves pròpies arques.
Els uns, arriba un punt en que es revolten sobre l’evidència de això succeeix irremeiablement cada any, i més quan noten en primera persona que els seus serveis bàsics, els que es paguen amb els impostos, van aprimant-se i deteriorant-se.
Els altres, acostumats i acomodats, no volen sentir a parlar de res que pugui fer perillar allò que, per acords establerts i signats en altres moments i circumstàncies, podria ser motiu de revisió, estudi i correcció.
Aquests, que l’arrogància els hi pot més, ni permetrien una justa negociació que pogués qüestionar a més d’un l’independentisme… I es que se’ls hi ajunta la necessitat amb la gallardia i se’ls hi bloqueja totalment l’enteniment. Així, no els es possible atinar on acaba la necessitat i comença allò, tan nostre, de “parlant la gent s'entén”.
Tots plegats, estem esperant que ja hagi nascut algú que sigui capaç de convèncer, als uns i als altres, que es millor asseure’s per a trobar el punt mig en el que pot ser ningú hi guanyarà prou, però que segurament tothom hi perdrà molt menys del que hi perdria mantenint-se tothom en la seva postura. Vaja, metafòricament, si el que interessa és vendre t’has de sotmetre al preu de mercat… i el mateix pel que vol comprar.
