Hi ha coses que es veuen i que no poden enganyar ningú. Son discursos sovint emprats per diferents responsables i que haurien d’ofendre, o fer pensar, al més pintat.
La sensació general que es transmet és que, globalment, no es pot viure sense ser “español”, a la vegada que es desprécia sistemàticament la possibilitat de que qualsevol altre sentiment pugui tenir exactament el mateix dret a existir i a esser reconegut, i a “fer la seva vida” on sigui.
Si s’entra a particularitzar, des del prisma més proper, es pot veure com es nega l’independentisme, malgrat els resultats electorals que donen majoria al Parlament i les massives manifestacions que any rere any reivindiquen un tracte just o directament un Estat propi.
I es veu quan s’utilitza l’argument de comptar en el bàndol contrari tothom qui no s’hagi manifestat expressament per estar-hi a favor, o el que encara es més ridícul, que existeix una majoria silenciosa.
Es pot veure quan es diu que a Catalunya s’imposa la llengua catalana per preferir la televisió catalana, que te el share que te i que està rodejada de cadenes que emeten des de Madrid, en castellà, clar. O per utilitzar preferentment la llengua pròpia a l’escola. De tot plegat en diuen “adoctrinament”.
Es pot veure quan escampen que la llengua catalana aïlla, que crea barreres, quan es pot constatar que tenir dues llengües obre, amplia… O, si no, mirem llocs com Suïssa, Bèlgica o Holanda.
Es pot veure quan, des d’on es vanten de 400 milions que parlen l’espanyol -realment el castellà- es qualifica com “agermanament” -qui ha viatjat pot comprovar que, com a mínim, a ningú se’ls ha preguntat si se senten agermanats en una mateixa llengua- és també des d’on volen esmicolar la mateixa llengua que parlen catalans, valencians i illencs.
