Quan es veu la infinitat de casos de corrupció i frau fins ara descoberts, que s’allarguen en el temps d’instrucció, que s’amaguen, que s’encobreixen, que s’obstaculitzen… Que es cessen, o es traslladen, fiscals i jutges al seu pas…
Quan van donant voltes per justificar l’injustificable, tot negant l’evident o pretendre deslligar-se del que son responsables amb «no en sé res», «no em consta» o «això és del passat»… Quan sembla que se’n riguin a la cara.
Quan es pot veure com un partit polític tant representatiu i significatiu com CDC, tacat directa o indirectament per la corrupció, ja no existeix, i un altre també tant representatiu i significatiu com el PP, provadament empastifat, i en molt mes volum i abast, sembla que fins i tot li serveixi de revulsiu o reforç, si mes no fins les darreres eleccions…
És quan, un ciutadà ras però amb dos dits d’estima i orgull, s’ha de revoltar, dir als quatre vents que ja n’hi ha prou, i, acte seguit, tornar-s’he del tot escèptic en creure que algú pot arreglar el desgavell que algú, amb la seva inoperància, ha organitzat, senzillament perquè no s’entreveuen ni les capacitats, ni les ganes, ni les responsabilitats polítiques dels qui podrien i deurien posar-s’ho com a prioritat principal.
De fet, per la experiència acumulada, ni els canvis que es produeixen conviden a recuperar la fe perduda en que algú tingui verdaderes ganes de fer de la convivència en les millors condicions el primer compromís i la primera tasca a fer cada mati.
I res condueix a pensar a que, passat el no sé què, en un futur indeterminat, les aigües desbordades, turbulentes i brutes reculin i permetin veure’s les dues lleres, cara a cara, per a poder parlar-se i entendre’s. Els dos costats estan presos, uns dels seus interessos de cara a l’electorat que els manté al Govern, i uns del compromís del que els demanen qui els ha donat la majoria al Parlament. Com que la motivació no és la mateixa el problema te dues arestes de molt difícil polir sense rebaixar la duresa les dues parts, tot i que una d’elles recordem que d’un contundent «si a la independència» ha passat a un succedani «si al referèndum», que pot dir molt de molt o no pot dir res de res.
És un escepticisme, pot ser resignació, al veure l’inevitable xoc de dos trens, que ja han sortit, en direcció contrària i per la mateixa via… i que no hi ha guardaagulles que l’eviti. Només queda esperar que els passatgers en surtin il·lesos.
