En el sempre possible camí cap l’entesa per crear acords des d’allà no cal esperar res de bo, ans tot el contrari, tot el que pugui arribar serà, com a mínim, el que ja coneixem: amenaces, prohibicions, querelles, compareixences judicials, etc., etc.
El tema és complicat, més quan hi ha una de les dues parts que no vol reconèixer la seva part de culpa en la desavinença i per tant no veu la necessitat d’asseure’s a parlar-ne.
Les fatxenderies ens estan portant al precipici a marxes forçades… a uns i als altres, perquè es pot tenir per segur que la intransigència també passarà factura.
Estem entre la tossuderia de qui ja no accepta més viure sota qui te més poder, només perquè algú va dir fa molt de temps que això era així pels segles dels segles, i la prepotència dels que hi estan aferrats, senzillament perquè en obrir la porta al diàleg, a la negociació, no hi arriben a veure res més que perdre els seus “drets».
Però, mentrestant, nosaltres que ?. Estem immersos en una cursa que volem guanyar, però que podem perdre, depèn del moviment de fitxes desprès del primer, que ja es pot veure que serà el del Govern. Important serà l’estil de resposta de l’Estat, com també ho serà l’actuació posterior de les institucions catalanes.
La resposta que passa de menystenir i ridiculitzar fins a castigar i judicialitzar per part de l’Estat ja ha estat provada i, tot i que la força la fet valdre, no ha esborrat el que existeix i ell vol ignorar, i molt haurien de canviar les coses, i els personatges principals de l’obra, per a poder albirar una altra postura més assenyada i responsable.
Per altra banda, «extirpats» els càrrecs més significatius, tota la Mesa, tot el Parlament, tots els alcaldes que permeten urnes als locals municipals i fan onejar estelades als balcons de l’Ajuntament, que en faran amb els quasi be dos milions, si parlem d’independentistes, i si parlem de dret a decidir, la gran majoria de catalans, segurament tret dels votants de Ciudadanos i PP ?.
Que farà l’Estat per encaixar un grup massa nombrós d’espanyols a disgust ?.
Que farà per la fidelitat de la meitat d’una terra d’on extreu quasi be el 20% del PIB estatal i més del 40% de les exportacions ?.
De repetir-se la resposta ja coneguda, que ningú es pensi que, de cop i volta, creixerà la flor que ningú s’ha ocupat d’adobar i regar perquè es considera que, com que la terra és rica, ja s’ho farà ella sola.
