Davant la possibilitat de que finalment puguem fer el disbarat de posar urnes i votar, en la desesperació per voler-nos ajudar han perdut l’oremus.
Però, com pot ser que posar urnes sigui “un cop d’estat”, o voler «trencar els llaços familiars i d’amistat», i d’altres “sandeces” (perquè s’entengui a tot arreu), o s’amenaci amb que tota la maquinaria està a punt per actuar en vers qui ho faciliti, qui obri la licitació per comprar les urnes, qui les vulgui vendre, qui cedeixi els locals, qui hi col·labori, etc., etc., en vers d’un acte com votar ?.
Diem-ho clar, senyors, el que preocupa, l'únic al que li tenen pànic, no es la «unidad de España», no es la cacarejada sobirania nacional -ves si no accepten els «fueros», pels que el País Basc i Navarra campen al seu aire, amb independència del «régimen común»-, ni molt menys la Constitución, que ja s’ha vist què, si cal, es pot modificar de la nit al dia… El que els aterra, però la seva arrogància no els permet reconèixer, és com quadrarien els pressupostos i com gestionarien la seva motxilla de deute public si, de cop i volta, els hi volés prop del 20%, que és el que treuen de Catalunya.
Siguin honestos i diguin als espanyols la veritat i la necessitat de tenir que asseure’s i parlar, i que si es vol seguir igual s’haurà de cedir alguna cosa, que sempre serà molt menys del que hauria de cedir Catalunya. I, sobretot, una vegada assimilat humilment això per tots els espanyols, proposin-se arreglar-ho i passar a la historia (de veritat) no com el partit que ha provocat una trencadissa si no com el que ha estat capaç de arreglar el que històricament ha esdevingut una malaltia crònica, mal diagnosticada i mal curada.
Si España és «una», no es que hi hagi un «cas» a Catalunya, el «cas» és a España, i és el conjunt d’espanyols que l’han de voler arreglar, cívicament i conscients tots del que hi ha per mig i de com pot afectar a cadascú i, en aquest sentit, s’ha de canviar el discurs perquè tothom entengui quin és el problema i la seva solució… Encara que sigui a costa de perdre els vots dels mes intransigents, que sempre hi seran, com a tot arreu.
A Catalunya, aquest necessari canvi de discurs, que ja és urgent, de ben segur que ja arribaria tard per una bona part de ciutadans, però pot ser que encara seria a temps per també una bona part, pot ser majoritària, que està madurant entre el «catalanisme» i el «sobiranisme», els que encara voldrien seguir a España, però que ja han arribat a la conclusió de que hauria de ser d’una manera més justa i equitativa.
