Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Per no quedar a contrapeu

|

- Publicitat -

Espanya no s’entén sense Catalunya, Catalunya no s’entén sense Espanya”. Unes paraules que, expressades segons per qui amb més o menys ràbia, es va repetint, una i altra vegada, per personatges tant des de la dreta com des de l’esquerra més representatives d’àmbit estatal.

Darrera d’aquesta frase, visceral, èpica fins i tot, tothom hi pot veure tot un seguit de motius de qui la pronuncia i defensa amb ungles i dents, i no és, precisament, cap que es pugui referir als dels sentiments o al que podria ser d’amistat.

Publicitat

Sentència que és inimaginable, inconcebible, impensable, que deixem d’existir com la mateixa cosa. La història, i les històries diferents, la cultura, i les cultures diferents, la mateixa i única realitat xoquen de ple amb ella i la qüestionen i posen en dubte la seva validesa, si més no, de manera tant categòrica. Tanmateix, donant per bo que en algun moment hagi estat així, seria aconsellable revisar la seva vigència per valorar si podria ser, però d’alguna altra manera a la escrita fins ara.

El nacionalisme espanyol no deixa espai per a res més que no sigui aquesta mena d’Espanya, sembla que segrestada políticament per una molt determinada ideologia, i sempre amb la convicció de que Castella és España, que no pot, ni podrà, entendre mai cap mena de plurinacionalitat, ni cap mena de federalisme. Que no contempla cap respecte a altres cultures, per molt que estiguin reconegudes constitucionalment, ni cap model diferent en el repartiment del que capta i reparteix entre el que tant sols considera les seves perifèries. Hi ha un epicentre, al que tothom deu submissió i li és totalment indiferent si es demostren i es denuncien desequilibris territorials i fiscals entre els que considera tots iguals. Espanya només pot ser una, grande y libre i castellano/madrilenya. Com passava amb els imperis, es pensen que el món és seu per llei natural i que només cal salvaguardar-lo amb el «quieto y tente tieso”.

Els temps, les èpoques, les lleis, canvien a manera de que les noves generacions ho fan canviar i els representants polítics son els que primer han d’incorporar als seus discursos i arguments les noves tendències, no a l’inrevés, a no ser que, per desfasada gallardia, per arrogància, per prepotència, o per una esbalaïdora inoperància i vergonyosa incapacitat, es vulgui instaurar un permanent món paral·lel entre el que el grup de poder vol i el que demana i exigeix la realitat, per no quedar a contrapeu.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut