Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

El “SI”, el “NO”, tant se val

|

- Publicitat -

 Hem arribat a un punt prou delicat en que els primers de voler votar en un referèndum, i vinculant, haurien de ser els que volen seguir dintre d’España… Els del NO. I, si els del SI són quatre bojos i ells els de la gran majoria silenciosa de catalans, guanyar.

En aquesta hipòtesi, segurament que tot seria d’allò mes normal. Exactament per la mateixa normalitat, aquests haurien d'acceptar el resultat si els que guanyen son els partidaris del SI. Els que ja en tenen prou d’aquest color i que aposten per a provar un nou guió, incert però que doni unes perspectives, les que siguin, en front del que ja sabem que ens dona, i ens donarà, el ja escrit i conegut.

Publicitat

Tot el demés que es llegeix, o se sent, no son més que excuses per tapar les limitacions de raons, o arguments, mes o menys legals, utilitzats per qui no vol acceptar-ho.

Per cert, sense enganyar, perquè entre aquests arguments s'utilitza el de que el moviment que ens ocupa/preocupa va en contra del propi Estatut, el que no es cert ja que pel que ens regim des fa 7 anys no es el votat per la ciutadania catalana -original del 2005, que va ser aprovat per 120 vots a favor i 15 en contra-, que recordem va ser retallat, alterat, “cepillado” per Madrid, després del recurs presentat pel PP.

Tot sembla indicar que, davant de la negativa total i absoluta per part de l’Estat a parlar-ne i arreglar-ho, la decisió està presa i és ferma. Sense obligar ningú a votar, es dona la possibilitat de que cadascú expressi el que vol, i només així en sortiran els dos únics i possibles resultats democràtics, amb l’anunci del President:

Si guanya el SI, el Parlament declara la independència… I si guanya el NO, l'endemà mateix convocatòria d'eleccions autonòmiques.

Però, sigui quin sigui el resultat final, Madrid tindrà que gestionar les brases que no s’apagaran d'una flamerada que ha deixat fer ja massa consistent, una patata massa calenta, que, o vulgui acceptar o no, o vulgui menysprear, com sempre, o per fi prendre seriosament, tindrà que assumir que ja res serà igual i que, en qualsevol cas, s’ha de parlar.

La ferida és massa profunda perquè pugui quedar cicatritzada sense cap senyal i només una acurada feina de cirurgia la pot deixar en el mínim rastre. És possible, però s’ha de voler fer, i de moment, no se’n veu cap intenció ni ganes, i, vist el que es veu, ni capacitat política per abordar-ho.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut