Abans de començar, compreneu que l’olla porta bullint set anys i ha arribat el moment d’obrir-la abans no exploti. És hora de servir el brou a taula, gaudir-lo i digerir-lo.
Ho sento, disculpeu per dir-ho així però, què collons es va votar el 26-O al Parlament, què ningú no en fa cas i què ha servit per a posar en safata d’or una obsessivament premeditada “operació canvi d’aires” de la part que ha volgut de l’economia nascuda i radicada a casa nostra, aquella que representava el 20% del PIB estatal i que, en bona part, ja és irreversible… I perquè hi hagi dues persones, dignes, honestes, pacífiques i pacifistes, a la presó, junt amb tota mena de delinqüents, incloent els de la trama Gürtel, i amb una munió de càrrecs i funcionaris querellats, vigilats i amenaçats.
Ah, també ha servit perquè uns quants milers de ciutadans il·lusionats i de bona fe sortíssim als carrers amb les nostres famílies per celebrar un dia històric, segurament irrepetible…
Ha servit per fer caure unes quantes caretes, què sempre va be… Per comprovar que una part de la dita «mayoria silenciosa» potser ja estava be com estava… Per deixar clares determinades postures que pot ser teníem un pel idolatrades i equivocadament nostrades com, per exemple, i molt especialment, «La Caixa»…
I per mostrar en quin tipus d’Estat estem, ens agradi o no, què no te escrúpols, ni cap sensibilitat en vers la seva rica diversitat, amb un nivell democràtic més què qüestionable, segrestat per les elits, amb el vist-i-plau dels que, per diferenciar-se, volen vendre un hipotètic i diluït model federal.
Ara, passats uns dies i encara sense poder dormir tranquil·lament, però amb el cap més fred, comprenc la cara del Sr.Junqueras. Ell sabia que aquella no era la “seva” desitjada independència. Aquesta “independència” més aviat sembla la de la CUP, pensant en el fet en si, però sense veure més enllà per fer-la consistent, creïble i respectada arreu.
L’atac embogit i rabiós de l’Estat culmina, però, amb l’entrada a les nostres institucions amb un article, el 155, de la Constitución del 78, mai aplicat, ni tant sols desenvolupat, i que el govern del PP, amb l’esperonament de Ciudadanos i l’inestimable complaença de l’”esquerra” espanyola, PSOE, amb el suport d’una “esquerra” catalana, PSC… Sort en tenim que els votants d’esquerra a casa nostra tenen altres opcions.
I el Presidente s’auto-erigeix President de la Generalitat per convocar unes noves eleccions a l’»autonòmica», amb les nostres institucions intervingudes, amb els càrrecs electes cessats i amb presos polítics catalans.
Doncs, ja ha tardat anys en entendre que les urnes és l’únic camí. Ara li cal entendre què els que van donar la majoria absoluta al Parlament seguiran votant el mateix.
Amb tot, el procés reclamat per una majoria electoral de ciutadans catalans s’ha fet, i el que és més important, s’ha culminat amb la declaració parlamentària, per majoria absoluta, del seu objectiu, d’una independència que desprès, només per la complexitat de la política interior i exterior, no s’ha pogut plasmar, però el fet queda i qui ho ha fet possible, especialment els més de dos milions de persones convençudes i il·lusionades què han impulsat i reivindicat el moviment que, si més no, ha sacsejat de dalt a baix els pilars de fanc que sostenen una política anquilosada, immobilista, que es retroalimenta només amb les seves deixalles, tant a España com a la mateixa U.E. Què per be sigui.
