Sovint em segueixo obrint a pensar en si ens hem de quedar com una autonomia d’aquesta España que no demostra cap sensibilitat, si no és la més visceral i genèrica, tant allunyada de la realitat i diversitat dels seus territoris.
L’Estat està obsessionat en re-centralitzar tot allò que la Constitució del 78 va introduir com a primeres idees bàsiques per adaptar España pel futur després de l’obscura època del franquisme.
Va en contra de les competències, perquè vol dir repartir poder, en tots els aspectes, si el que persegueix és mantenir totes les capacitats decisòries, amb un reforçament de Madrid-Capital de l’Estat. Qualsevol reconeixement i acceptació de les altres realitats que hi ha, automàticament s’interpreta com que debilitarà aquest concepte, més que res perquè aquesta capitalitat va ser creada per voluntat només política, no pas per la lògica social o econòmica.
Una bona mostra d’això és que totes les iniciatives promogudes pel Parlament de Catalunya, que representaven un pas endavant socialment han estat, sistemàticament, recorregudes i desactivades pel braç executor de Madrid-Estat, o legislant a la vegada per deixar sense efecte les recorregudes.
El més greu és que aquesta màxima, que sempre s’havia pogut observar però que, concretament, a Catalunya no se li donava major importància, s’ha accentuat des de la majoria absoluta del PP i, en lloc de corregir errors -el de la sentència de l’Estatut del 2010 ha estat reconegut per molts dirigents del mateix PP- s’ha ignorat i menyspreat tots els actes de protesta, sempre pacífica, i de cívica reivindicació.
El marge de gestió, com autonomia, sempre parlant de Catalunya, ha anat quedant en mínims i la crisi econòmica europea ha estat molt ben aprofitat per, sense poder destriat la pols de la palla, recentralitzar competències i procedir a la segona gran obsessió, que no és altra que anar uniformitzant -posant en actualitat la coneguda frase del Conde-Duque de Olivares a Felip IV- els que se legítimament se senten diferents per la seva identitat, cultura, capacitats i aspiracions.
Això, te el reforç, com no podia ser de cap més manera, dels territoris que el que els convé és no donar cap pas enrere dels que han pogut donar amb el règim autonòmic.
Resumint, amb tot aquest conglomerat de situacions, que van totes en contra, en aquest cas, de Catalunya, mantenir-se dintre de l’estatus quo no pot ser defensable per cap de les persones que viuen a Catalunya.
Pot ser, només un molt bon acord fiscal i econòmic, i el reconeixement identitari de ple, hagués pogut fer dubtar… Però això rarament podia venir amb la disposició que es veu des de fa 7 anys per part de qui ho podria proposar.
