El que s’ha anat sabent de la historia de Catalunya, en edats anteriors mai estudiada, i la historia que han anat escrivint els darrers anys, molt em temo que a molts catalans no deixen cap raconet pel que encara hi havia que permetia viure oberts.
El que sempre se li ha fet a Catalunya, i molt concretament els darrers 100 anys, des de la Mancomunitat de Prat de la Riba fins la Generalitat de Puigdemont, a vegades amb acceptació, no te oblit ni perdó possible, ni pactat.
No es pot deixar de mirar mai el maltracte econòmic, i sobretot fiscal, i el menyspreu identitari, des dels «caudillos» als reis, hereus dels anteriors, junt amb els governs que cíclicament s’han anat passant el relleu amb el concepte ben après de que del concepte «España» no se'n pot parlar, tret de que sigui per ensabonar-lo.
La tristor que ha produït els disbarats de les darreres setmanes, sense superar-la, ha començat a digerir-se i transformat–se amb més rabia, ara ja interioritzada.
Malgrat tot, i sobreposant-nos, el 21-D hem de demostrar que qui ha volgut enfrontar-nos, i crear problemes on mai n’hi ha hagut cap, no ha aconseguit el seu objectiu.
Això ara ja no va d’independència. Aquesta fita ha estat superada amb escreix i ara ja es la supervivència del nostre país, com el que és, la que està en joc.
Això ara va de cuidar l’herència dels nostres avantpassats que ens volen arravatar.
El «a por ellos», com a concepte, dit i demostrat, i d’altres manifestacions més incendiaries que encertades, ha fet veure a tothom que no hi ha res a fer amb aquesta part què només ha calgut fer-los sentir protegits per deixar anar tota la mala bilis, i una incomprensible rancúnia, contra l’altra part.
Els esdeveniments han anat empenyent a pujar esglaons en els propis sentiments per a sentir-se be amb un mateix. A molts catalans han fet arribar al de l’independentisme i, enmig de pensar que pot ser si que és la millor o que és la única solució, tots plegats ja hem arribat al cap de l’escala.
