Molt be, ara toca ser positius i respondre a les noves eleccions que ha col·locat a tots els catalans el Sr.Rajoy. No sense preguntar, abans, baix quines condicions es faran, amb quines lleis, amb presos polítics a la presó, amb els càrrecs electes cessats i empresonats o a l’exili, amb les nostres institucions intervingudes, amb milers de membres de policia nacional i guardia civil extra preparats per a sortir als nostres carrers… Si els més de dos milions d’electors independentistes podran votar sense cap problema els seus partits, si seran respectats els resultats, siguin els que siguin… I, en últim cas, si la independència finalment no pot ser viable, un possible resultat favorable a l’independentisme serà prou argument com per asseure’s a una taula i parlar, dialogar, negociar, pactar ?.
A l’hora de votar, d’exercir el nostre dret i deure, tots volem garanties. Garanties de que el nostre vot, depèn per qui sigui, desprès ens diguin que no val per a res, tret de per empresonar els nostres representants que hagin tingut la decència de complir amb el programa pel qual hauran estat votats.
I, de cara a la ciutadania, volem dibuixar el panorama polític, no en blanc i negre si no amb tots els seus colors, més que res per fer-se a la idea d’on és cadascú.
Des de la basant de partits, amb uns d’espanyols que, lògicament, aniran bàsicament per la «unidad de España» i amb uns d’autòctons que son els que defensaran primordialment la identitat, la sobirania i, perquè no, la independència.
Les sensibilitats nacionalistes d’esquerra, amb ERC i la CUP, haurien d’estar cobertes.
Altra cosa, molt diferent, és el vot de dretes, amb un PdeCAT darrera de Junts per Catalunya, amb el seu màxim actiu en el President Puigdemont, tot plegat sembla què pot ser insuficient, si el que es vol és mantenir l’hegemonia d’aquest electorat sobiranista i deixar el mínim espai, sobretot, a Ciudadanos.
Encara que es vulgui fer veure que ens han posat de cara a la pared, el que han fet ha estat posar-nos de cara al futur, el que volíem fer nosaltres fa anys, i que mai no hem pogut fer, ara ho ha de fer qui sempre ho ha prohibit, amb la presumpció de que la «mayoria silenciosa» catalana ara ja està mobilitzada.
A veure si, per fi, podem calibrar on és la majoria realment sense que la ja expressada amb tota claredat ningú la pugui qüestionar.
