Ni saltant d’alegria, però tampoc enfonsats en la derrota, amb un regust agredolç marcat per haver sobreviscut a un disbarat disfressat de legalitat, amb candidats privats de llibertat, amb presos polítics, i amb el Govern electe a la presó o a l’exili. Així és com ens ha deixat la jornada electoral, imposada per M.Rajoy per, segons ell, tornar a la normalitat Catalunya.
Be, ara que els catalans ja som normals, acceptarà el que les urnes han dit ?. Les urnes han dit que si be hi ha hagut un partit més votat -el que estava promocionat precisament per això, i per desterrar l’independentisme-, aquest és totalment impossible que pugui aconseguir fer les aliances necessàries com per formar govern.
Per contra, els partits independentistes -ara per separat-, han revalidat el que ja és una opció, pot ser limitada, però prou nombrosa i legitimada ben digne de ser escoltada i tinguda en compte.
L’anhel de independència que te una bona meitat dels catalans el podran obstruir com vulguin, pot ser fins fer-lo impossible de realitzar perquè, evidentment que trencaria l’España que tots els espanyols coneixen, però el sentiment sobiranista, el de sentir-se català per damunt de tot ningú no el podrà esborrar, ni extirpar, ni prohibir, ni castigar… I ja és prou evident. Un bon nombre de ciutadans de Catalunya, i segurament molts més que encara hi hauria si tot es fes normal de veritat, pesi a qui pesi, volen ser nosaltres mateixos, viure com nosaltres som, per poder corregir els propis errors, sense tenir que ser arrossegats o condicionats pels d’altres.
Quan més aviat es comprengui tot això millor per a tots plegats, per avançar de manera real i consistent uns i altres, junts o per separat.
I si les circumstàncies només ho deixen fer junts, comprendre, per exemple, què si el Corredor del Mediterrani passa per Catalunya, qui se’n beneficiarà en major manera serà la pròpia España, no només perquè sigui exigència de l’U.E. I, si allí d’on es treu molt bona part dels fons pels pressupostos generals de l’Estat requereix un mirament singular i especial, no serà per benefici només de Catalunya, si no què serà per lògica i racional aplicació de la realitat.
I, sobretot, s’haurà d’entendre que aquella Catalunya del «peix al cove», que tan be els va anar més de vint anys, algú l’ha canviada… I no han estat els catalans, precisament.
