Fins quin punt els objectius poden ser més importants que els personatges escollits per assolir-los… O a la inversa, quan els personatges conformen el perquè dels objectius.
Agafant com a exemple el món esportiu, tenim un club, que ja existeix, i els socis elegeixen un president que vol i promet assolir èxits o títols, depèn de molts condicionants. Aquest, escolleix un tècnic i uns jugadors, segons les possibilitats. Si passat un temps, depèn de la paciència de l’afició –en aquest cas, generalment, poca-, els resultats no acompanyen no es dubta massa en substituir, primer l’entrenador, i a continuació s’enceta la llista de possibles baixes entre els jugadors que menys han jugat de la plantilla, o que menys confiança i simpatia tenen per part del nou responsable màxim, que seran cobertes segons els gustos del nou tècnic, sense reparar en que costi la operació… I tornar a començar, això si, amb el pressupost rebentat, detall que sembla no importar massa ni a qui exigeix complir la seva vanitat sense límits ni cordura, ni a qui ho executa sense la responsabilitat exigible per administrar els diners d’altres.
I per a tot això importa molt poc els èxits, per importants que puguin ser, aconseguits en temporades anteriors… Ni els números vermells que poden deixar les peces no amortitzades.
Aquestes situacions, conegudes i molt habituals, incomprensibles, passen, diríem, que a l’esquena del club, sense que aquest no hi pugui fer res, ni dir ni «mu», però si que desprès haurà d’anar per aquí i per allà amb la imatge que els encerts, de poc record i de poca durada, o els disbarats s’hagin comés en el seu nom.
En realitat, estic pensant en altres coses però m’ha vingut be expressar-les metafòricament d’aquesta manera, pot ser perquè parlar de les institucions, que ja existeixen i que tots hauríem de protegir per damunt de tot, i dels personatges que cada quatre anys escollim perquè les representin i gestionin, em sap molt de greu i se’m fa molt dur quan veig que és el que poden fer i perquè serveix el meu vot.
