Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Dues coses son certes

|

- Publicitat -

El sentiment independentista sempre hi ha estat, més enllà del catalanista de tota la vida. El que passa és que mai se li ha posat atenció i sempre se l’ha volgut veure, com a molt, dintre del marc autonòmic. Això ja ha canviat. Pot ser perquè no arribava ni al 10% i ara, l’expressat, és a prop del 50%, més que res al quedar al descobert que a l’España més de caire de Regne de Castella que post-constitucional, només es pot ser «español», i amb «ñ» millor, i hi ha total llibertat de manera de pensar, de ser, sempre que sigui «en español», clar… Tot es pot fer, però sense soroll, sense fer-se veure massa… que res no pugui produir cap mena de reflex sobre la única imatge que s’ha de veure ben clara i nítida. I això és a les bones o fent caure el pes de tota la força que calgui perquè sigui així, utilitzant tots els estris -que son tots- a l’abast. Entre tots afinen i vesteixen a mida del delicte que interessi, que enigmàtics estaments es cuiden d’iniciar. Si abans un rocambolesc sindicat va sembrar de porqueria el panorama, també a Catalunya, ara, un partit polític, però sense representació parlamentària, és qui s’encarrega d’engegar el que, per les vies normals segurament seria quasi be impensable.

És greu que la justícia a España es mogui per paràmetres que permetin que, baix el nom de «acusación particular», qualsevol i en nom d’una minoria molt esbiaixada, puguin, impunement, fer patir a persones pel sol fet de no pensar de la única manera que sembla que es pot pensar a España, tot i fer-ho de la manera més cívica, pacífica i democràtica.

Publicitat

Per altra banda, no se’n veu cap de «acusación particular» per qui a deixat a «0» el fons de pensions i el seu obligatori pagament penjant d’un fil. Tampoc se’n veu cap per exigir la conclusió i condemna, abans de que prescriguin, dels innumerables casos oberts de corrupció, que afecten directament als serveis i benestar de tots els espanyols.

El que es cert és que han pintat el nostre paisatge de blanc i negre, el que, amb tots els grisos possibles, feia possible la convivència. D’»espanyolistes» i «catalanistes», quan a casa nostra aquests dos legítims sentiments sempre havien conviscut amb total normalitat i sense la etiqueta.

La segona cosa certa, que la realitat dels nostres dies deixa veure, és la sensació de que la rialla que han esborrat de moltes cares costarà molt recuperar-la.

Dues conseqüències de tot plegat que ens fan mal com a catalans a Catalunya, però també com a catalans dintre d’España. Dels sentiments ferits poca cosa se’n pot esperar.

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut