No es racisme, ni xenofòbia, ni res que se li pugui assemblar. Es perquè les circumstàncies en les que ens han instal·lat determinats i concrets arguments polítics quasi be ens obliguen a pensar, a precisar conceptes que tots teníem ben assimilats.
Sempre havíem dit, convençuts, de que català és tota aquella persona que viu a Catalunya. Doncs be, ara sembla que haurem de discriminar entre ciutadans que viuen a Catalunya, per les seves raons o motius, i els que, a més a més, se senten catalans, els que estan convençuts de que la terra que trepitgen cada dia no és que sigui ni més humida ni més seca, ni més gruixuda ni més fina, es, senzillament, que és diferent.
A aquesta reflexió ens porta qui en els últims anys està marcant aquestes diferències i que, al haver aconseguit més poder a les urnes, lògicament, te més repercussió.
Mai, ni en lloc, havia sorgit cap tipus de problema ni havia adquirit categoria d’enfrontament el ser o no ser, o sentir-se'n més, o menys, o gens de català a Catalunya.
Ni ens havíem parat a fixar en que, per molta immersió lingüística a l’escola, als patis i als carrers sempre predomina el castellà.
Doncs, que és el que es vol ?, Que és el que es persegueix amb la creuada descarnada en contra de la protecció de la llengua pròpia, globalment minoritària dintre del reconegut bilingüisme ?.
Possiblement, tot quedi reduït a una pugna entre partits per demostrar qui pot controlar i combatre més la diversitat i pluralitat existent en favor de la supremacia del més poderós, genèricament parlant, per una uniforme unitat. Ningú ni pensa en la tan esgrimida Constitución que, en l’art.3 del seu Título Preliminar, diu, ben clarament. «1.-El castellano es la lengua española oficial… ;2.-Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus Estatutos; 3.-La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.». Doncs, això.
