La frase “un debat que mai no s'hauria d'haver obert”, emprada per un determinat polític i en un context concret, bé es podria estendre a molts altres panorames de l’actualitat.
La diferència de sentiments sempre han estat presents en la ciutadania i societat catalanes, però s’ha de recalcar que sempre, sempre, han conviscut amb la més absoluta normalitat. Mai ningú havia tingut motius o raons per fer-los traspuar a flor de pell.
Des del curs 1983/84 tothom a Catalunya ha conviscut amb la immersió lingüística, utilitzant el català com a llengua vehicular d’ensenyament i aprenentatge, com exposició intensiva d’una segona llengua, per tal de garantir el bilingüisme constitucional, i s’ha seguit aprenent el castellà, i s’ha parlat en qualsevol de les dues llengües amb tota normalitat, amb simultaneïtat i, fins i tot, canviant el català pel castellà si l’ocasió ho requeria. S’ha fet tot sense que mai ningú hagi tingut les “necessitats” que algú, com argument polític diferenciador, es va inventar i ha anat inculcant en l’ambient fins que l’ha arribat a fer del tot irrespirable.
El que és fastigós i reprotxable per un costat deu tenir la seva contrapartida a alguna altre banda, encara que es fa difícil comprendre que confrontar i radicalitzar les maneres de ser i de pensar pugui ser positiu per algú. És més, queda prou evident que no.
A algú, en algun moment, algú tindrà que «agrair» haver arribat a aquí. La gran majoria de ciutadans catalans estàvem molt tranquils, pensant cadascú com volia pensar dintre de Catalunya, lliurement, sense més què algun altercat puntual -que sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà- conseqüència, generalment, d’alguna copa de més.
Ara, l’enfrontament no es promou per algun «excés». Ara, l’origen és molt pitjor, i se’n podrien posar una infinitat d’adjectius, a quin menys bonic… A quin menys pacificador.
Ara, no és per defensar o anar a favor de Catalunya, és precisament per combatre les seves identitats i uniformar-les a una altre, igual de legítima i respectable, però que, en molts casos, no és la pròpia… què, dut cívica i pacíficament, no hauria de representar cap problema per a ningú i molt menys ser cap delicte.
Des de què jo recordo, sempre he conviscut amb familiars, amics o coneguts que se senten més espanyols, més catalans, o que tan els fa, i això mai, mai, ha representat cap tipus d’enfrontament, ni mai hi ha hagut cap raó perquè pogués esdevenir motiu de discussió. Qui vol «normalitzar» aquesta «mala maror» ha de quedar aïllat.
