És evident que amb el nou govern estatal les maneres són diferents, que conviden a tenir esperances de que parlant la gent s’entén però, si per començar, em de passar pàgina de l’1-O, de tot el que va representar, de com va anar i que s’ha anat succeint des de les hores, sembla que podem estar exactament on érem.
Si uns polítics i gent que no ho són han estat capaços, dignes i responsables de conduir políticament el que més de dos milions de ciutadans catalans han demanat repetidament de la manera més pacífica i cívica, el més normal seria no ser tractats com els delinqüents més perillosos, sanguinaris i despietats.
Que l’obeir el mandat que atorguen les urnes podia representar desobeir altres lleis tots podríem estar d’acord, però que aquesta desobediència algú la transformi com l’acte més criminal que requereixi les mesures més severes i dràstiques de persecució i presó també podríem estar tots d’acord en que hi hauria d’haver un abisme.
La sensació que pot quedar és que per la justícia espanyola, més ben dit, per segons qui l’aplica, surt més a compte estafar, eludir impostos, des del poder utilitzar fraudulentament els diners públics, que defensar pacíficament unes idees polítiques… si aquestes surten de les cotes establertes per qui es creu amb el poder de determinar-les.
Si per arreglar un problema existent, que afecta a tots -als d’aquí i als d’allà a parts iguales, i als que pensen al contrari dels altres, també a parts iguales-, no es posa damunt la taula, amb prioritat, i es desgrana i se’n parla fins tancar-lo ben tancat amb la conformitat ben segellada de totes les parts, malgrat que els acords no omplin al complert les expectatives i desitjos de ningú, és que no es vol admetre aquest problema i es vol seguir vivint, malvivint, amb ell ben present a l’ambient.
Aquests límits no fan més què perpetuar el malestar i les comparacions, els rancors, els enfrontaments, entre una part tenallada, controlada, vigilada, amenaçada, que sempre se sentirà amb el dret legítim de reivindicar allò que no es ni respectat ni atès, enfront de l’altra, protegida i amb tota immunitat per dir i fer el que també creu legítim.
I, en tot cas, memòria, que potser els límits es van començar a traspassar, uns amb la indigna i massiva recollida de firmes en contra de l’Estatut -i de pas empastifant l’aire en contra de Catalunya i els catalans- i els altres amb el seu «celebrat» cepillado.
Aquests límits eren tan extra-limitats que desprès encara els era més costós rectificar.
