El producte Bankia (format per la madrilenya Caja Madrid, 52%, i la valenciana Bancaja -que ja havia absorbit una altra perla, la CAM-, 37,7%, completant-lo Caja Ávila, Caja Segovia, Caja Rioja, Caja Canarias i Caixa Laietana) ja no aguanta més. El FROB injectarà entre 7.000 i 10.000 milions d’euros per no deixar-la caure pel barranc però el que resulta més paradògic i inacceptable és que Rodrigo Rato, el que van col·locar al davant com a cap visible, tot i dimitint per no veure’s capaç de fer surar el vaixell fet amb restes d’altres i tot apedaçat per anteriors “injeccions”, ara pugui rebre una indemnització, la que sigui, però es parla d’1,2 milions d’euros.
Aquesta entitat, el 2011, va tancar 800 sucursals i va reduir la seva plantilla en un equivalent al 25% de tot el sector financer espanyol.
Fa uns mesos, la Presidenta de la Comunitat de Madrid va fer tot el possible per tal de vetar la proposta del B.E. que propiciava l’absorció de Bankia per Caixabank, que convertia l’entitat catalana en la primera de l’Estat. Si aquesta operació s’havia concebut per fer la competència directa de La Caixa a Madrid, això no es podia permetre. (No se perquè em recorda la frustrada absorció d’Endesa per Gas Natural que, per la mateixa raó, no podia ser.)
L’acord entre Fainé i Rato sembla ser que estava fet, amb el vist i plau dels Governs Català i Espanyol però el nacionalisme polític espanyol més radical, molt concretament identificable, va boicotejar un acord que significava la pèrdua d’una marca emblemàtica madrilenya-espanyola, i de lloc ja que la seu central per lògica, pot ser il·lusament crec jo, s’hagués quedat a Barcelona.
La junta general de Bankia té previst repartir entre els seus accionistes el 50% dels beneficis declarats (304 milions) i, un cop confirmada la dimissió del seu president, serà intervinguda amb ajudes, inicialment, de fins a 10.000 milions, mentre els seus consellers -majoritàriament del PP, però també del PSOE i IU- s’han repartit 9 milions d’euros. Com s’entén això ?. On és el B.E., que és qui hauria de regular i no permetre aquests disbarats ?.
Si una empresa se’n va a l’aigua es poden repartir beneficis els seus socis o directius ?. Una entitat privada ho pot ser només en els beneficis, i les pèrdues han de ser cobertes per la caixa pública ?.
Però, el més greu és que aquests despropòsits acabaran repercutint en els dos o tres territoris que ja patim l’espoli fiscal i, a més, son els que hauran de pagar els plats trencats… de l’espoliador i mal administrador dels fons comuns, ja que, segons diuen els entesos, si aquesta operació de rescat no es fa be, cosa ben difícil amb les circumstàncies actuals, pot costar un bon grapat de diners públics… o sigui de tots i cadascú de nosaltres.
Mentre estem intentant d’entendre aquestes noticies, al darrere de les que acostumen a ballar-hi un bon grapat de calers, les seves retallades, que són els nostres sacrificis, ens les disfressen d’un petit esforç, de necessitat, d’indispensable, de la única solució i, nosaltres, amb la nostra ignorància, no podem per més que preguntar-nos a nosaltres mateixos si el que caldria rescatar de veritat és el futur dels nostres fills.
Publicat a “reusdirecte.cat”
