… Uns més que altres, està clar, tan en els inicis i orígens com en les conseqüències i costos.
Davant el discurs massiu de que “hem” viscut per damunt de les nostres possibilitats, crec que s’han d’aclarir els conceptes perquè dit en plural, i en primera persona, el seu significat no s’ajusta a la realitat.
Tret de les excepcions, necessàries per confirmar la regla, una gran majoria de gent ha tingut un capteniment i mesura dintre de la racionalitat i als seus desviaments, tot i que poden ser molts numéricament no se’ls hi pot imputar tot el gruix de la quantitat.
L’endeutament incontrolat de les darreres dècades s’ha de atribuir a dues causes principals, i molt relacionades entre si: El vassallatge al crèdit com l’única manera d’avançar promogut des del món financer, amb el v.p. del B.E., no s’ha d’oblidar, perquè el principal pel govern era crèixer. I, encara més vergonyós, la dita “bombolla immobiliària”, que obligava a hipotecar-se, moltes vegades per damunt de les possibilitats reals, per exercir al dret constitucional a l’habitatge.
Les conseqüències d’aquests dos fets, per a mi crucials per la situació actual, son que ara ells però també la resta en tingui que pagar la factura.
I, si es vol aprofundir, la classe política hauria d’aparèixer com a principal culpable -com va sentenciar el Sr.Botín un dia, encara que no en el sentit que ell va apuntar- senzillament per no haver fet servir el poder de les urnes i no restar totalment presoner de la seva dependència financera per mantenir les costoses maquinàries de poder en que s’han convertit.
No es pot deixar de banda, tampoc, les responsabilitats morals -originalment, fins que esdevenen llast dinerari- d’aquesta mateixa classe política que han colgat tot principi sota tones de inacceptable corrupció, a vegades fins i tot visible a plena llum de dia.
Els sindicats majoritaris, per la seva banda i indirectament, sovint han participat de la festa signant pactes indefensables, afavorint principalment a la part de la que tenien que protegir els seus afiliats.
Tanmateix, per altres motius amb missatges ben eloqüents i intransigents, el silenci de la cúpula eclesiàstica davant la cobdícia generalitzada i ben manifesta.
Els grups socials naturals no s’en escapen de la seva part proporcional en el desastre del model establert per a viure.
Les classes altes, principals beneficiàries del procés, s’han enriquit encara més i les classes baixes, simplement, s’han deixat seduir per un consumisme buit i compulsiu. Les classes mitjanes han prioritzat l’individualisme per damunt del sentit cívic i col·lectiu, preferint el consum al benestar i han estat estrets col·laboradors per anar-se inflant la bombolla immobiliària.
Tot això barrejat ens ha portat a una societat desorientada incapaç de construir una alternativa mínimament coherent i d’oposar resistència a una devastadora agressió contra la nostra manera de viure, arribant a un punt en què tothom espera que la providència transformi el panorama.
No serà per consens, ni per l’oposició que té -no com la que ell va fer ja des del primer dia de ser-hi- però les primeres solucions de qui ho tenia que arreglar tot comencen a sortir i proposa, i li aproven, que si hi ha atur que es faciliti l’acomiadament i si una de cada cinc persones no té feina, que els altres treballin més hores i es jubilin més tard. Davant de les reaccions en tots els àmbits, diu que son mesures que el seu efecte positiu sorgirà a llarg termini. O està molt segur de repetir mandats o els fruits, si al final surten, els recollirà un altre.
Escrit el març-2012.
