Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

“Savoir faire” fins el darrer moment

|

- Publicitat -

 

Quan vaig començar a olorar que es podia produir el fet, pel respecte i l’admiració que em mereix el personatge, em vaig creure amb el deure d’escriure al paper el que penso i sento.

Publicitat

Pep Guardiola, desprès de portar al més amunt que es pot ser del pedestal esportiu -i també per les maneres d’arribar-hi i estar-s’hi- s’en va del Club del seu cor, el Barça. Ara, es diuen i es diran mil motius o raons, i moltes segurament carregades de lògica però, el moment triat per fer pública la seva decisió -desprès de perdre el clàssic en Lliga i de ser eliminat -injustament i per propis errors- de la final de la Campions afegint-hi, desprès, l’eliminació també del màxim contrincant espanyol i mundial que encara dona més importància a aquestes dues relliscades- a mi, particularment, em dona un motiu molt concret: Mourinho ha guanyat la partida. Han estat quatre anys aguantant molt més del que la tensió de la competició comporta, per molt que sigui en tots els fronts possibles i al màxim nivell. El mal perdre, i també el mal guanyar, i les continues referències, injustes, infundades, menyspreants o d’insults directes del portuguès al final han fet mella. I això, jo ja feia temps que ho temia perquè no comprenia la flema i bon portar amb el que ho ha anat entomant. Segurament que un altre any en aquesta mateixa situació hagués acabat amb els seus nervis i aplom admirable, i ell ho sap i, com a molt intel·ligent que el considero, ho vol evitar. Ens hem de quedar amb aquests quatre anys de faula i en la seva manera de guanyar partits i títols, demostrant al camp que jugant net també es pot guanyar i convèncer de que, perdent jugant be, és assimilable.

Deixa el Barça, i la Lliga espanyola, desprès de demostrar que es pot arribar al màxim, i mantenir-s’hi, amb unes altres maneres i formes de les habituals en aquest àmbit. Inclús les simples rodes de premsa, abans i desprès de qualsevol partit, del més teòricament senzill al més potencialment més important, han estat marcades per la humilitat, la saviesa futbolística i pel respecte total al contrincant. Ha sabut fer conviure en un mateix vestidor, sense que s’hagin notat diferències, els dits “cracs” i els veterans, hi ha tingut el valor d’anar afegint al grup, cada temporada i en plena competició, joves valors de “la casa” a l’alça, pel be del grup i, sobretot, pel d’ells mateixos doncs, és ben lògic pensar que no tots hi caben en el primer equip del Barça. En moments difícils, més que res per lesions de peces ben significades a l’equip, no s’ha tornat boig ni li ha fet tornar al Club exigint, per a poder seguir competint en tot al màxim nivell, despeses prohibitives o hipotecants.

Sap greu, és clar que si !. Tant als que agrada el futbol -jugat amb esportivitat- ; com als que la seva manera de fer ha enganxat, inclús al futbol; com als que, també, l’hi han vist unes referències com a manera de prendre’s la vida. I, per a mi, encara més difícil de trobar en un personatge tant transcendent arreu: El seu compromís personal mai amagat i sempre exposat públicament amb el seu país i la seva cultura.

Com darrerament es diu amb més vehemència, ningú és imprescindible -malgrat els seus resultats i implicació- i això em va quedar ben clar en la meva pròpia pell… Però si que n’hi han de necessaris, malgrat que els interessos creats del moment vulguin fer veure el contrari.

Dius que “Quatre anys al Barça és una eternitat”… i “M’he buidat, i necessito omplir-me”… i “Se d’on me’n vaig. Se que és el meu lloc imaginable”. Tu, te’n vas, i el Barça es queda amb el teu legat a la seva història.

Si algun dia pots llegir això… Vull dir-te que m’has fet patir molt i molt veient la teva diplomàcia en front dels atacs continus des de Madrid tant al Club com a la teva persona directament, i que han deixat a ambdós al més alt nivell de respecte i admiració arreu. Qui més i qui menys ens hi haguéssim tornat perquè, arriba un moment en que ja n’hi ha prou de posar l’altre galta. Gràcies, Pep, de tot cor !. A partir d’ara hauríem de ser capaços de mantenir viva una de les teves frases preferides d’en Martí i Pol: Tot esta per fer i tot és possible, i jo, en aquest moment, n’hi afegeixo una d’un altra dels teus, i meus, companys de pensament: Que tinguem sort, de Lluís Llach.

Escrit l’abril-2012.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut