Mentre Catalunya te un problema cabdal i fonamental com és un espoli fiscal anual d’entre el 8% i el 10% del PIB, la qual cosa no és capaç de resistir cap país, el Govern subhasta els 6 vots que CIU necessitava per tirar endavant els pressupostos quan els podia haver aconseguit d’un altre banda potser més lògica i entenedora, si més no, pels que senten el país.
Tan de bo surti be el pacte, diuen que concret i amb data de caducitat o, si més no, de revisió però, mentrestant, la piconadora del PPC anirà fent-se fotos i sobretot marcant-se punts tot seguint la agenda clara i ben marcada des de Madrid que tothom pot saber, si vol, com vol España de unificada… i com vol Catalunya de submisa. Que, desprès de tot, no sigui massa tard per a res.
No només per aquí grinyola la criatura ja que, en aquest sentit, en els darrers anys, políticament mai s’ha apostat per la recuperació real de la nostra sobirania, acceptant una discriminació, mal manteniment i escàs compliment en infra-estructures, així com un espoli fiscal reconegut però mantingut any rere any. On acaba el seny i comença la covardia ?.
Tanmateix, ja fa molt que l’empresa catalana hauria d’haver adoptat com a prioritat essencial potenciar les exportacions fora de l’àmbit estatal. La profunda recessió de l’Estat on fem cap tindrà, necessàriament, un impacte negatiu i, a més, s’hi ha d’ajuntar la retallada en la despesa pública i la davallada del consum intern degut a l’atur.
Veient aquest panorama, pot ser fins i tot no del tot representatiu de la crua realitat en la que estem, caldria preguntar-nos, a tots i a cadascú dels catalans, que si Grècia acaba fent una fallida “campi qui pugui” i la inestabilitat política i financera s’encomana a Itàlia i España, amb els costos que comportaria pertànyer a un Estat, com el que coneixem, marginalitzat en el context europeu no seria millor i més útil emprendre el camí per la creació d’un Estat propi en el referit context europeu ?.
És possible que sigui el moment clau per prendre decisions dràstiques. Ara, o abans de que acabem sent quatre províncies espanyoles connectades a Europa pel corredor central.
El President Mas, segurament més parlant amb l’ànima que no amb els fets atenent el pacte amb un partit que precisament creu i vol el contrari, darrerament ha sentenciat que “L’etapa d’autogovern actual ha arribat a la seva fi”, i assegura que “el pacte fiscal és la solució per a Catalunya, però també per a Espanya”. En aquest sentit, el President anuncia que entre finals d’aquest any i principis del vinent es presentarà al govern espanyol aquest projecte que compta cada dia amb més convençuts d’entre la població catalana. Si Madrid no ho accepta, “No descartem l’opció de convocar un referèndum, però intentarem arribar fins al final de la via del pacte fiscal”.
Donat el cas, però, s’ha de vigilar de no tornar a emprendre una gran batalla desgastadora (com la de l’Estatut) per aconseguir només una millora de l’actual model de finançament, que una vegada signat ja fa aigües. I això passa per dues línies matrius: Primerament, ha de quedar clar que la Generalitat pot recaptar tots els impostos i te la clau de la caixa. I, en segon terme, però estretament lligada a la primera, Catalunya ha d’abandonar el règim de finançament comú amb el conjunt d’autonomies. Això es pot fer modificant la llei orgànica de finançament de comunitats autonòmiques (LOFCA), i excloent-ne la Generalitat, de la mateixa manera que no s’hi contemplen, ni mai no s’ha discutit, els governs basc i navarrès. Amb aquest preàmbul ben aclarit, i signat a sang, totes les altres qüestions es poden negociar.
Però, la falta de lleialtat institucional de l’Estat amb Catalunya (incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut aprovat o el Fons de Competitivitat) es ben palesa, encara que no és per estranyar-se massa ja que l’Estat, històricament, pren decisions que repercuteixen a les arques públiques de les CCAA, com podria ser, per exemple, la Llei de la Dependència, o els mal transferits Serveis de Sanitat o d’Ensenyament, quan el seu desfaç l’acaben pagant les CCAA de la seva “butxaca” sense cap mena de compensació posterior per aquestes despeses fora de pressupost.
O com, en infra-estructures i transports, el traspàs del servei de Rodalies que cobreix totes aquestes mancances de càlcul i adaptació a la realitat i a més s’hi afegeixen un cúmul de greus despropòsits que ni fet expressament.
El govern anterior va fer la transferència al govern català el 2009, a les acaballes del tripartit, i es va acceptar amb l’esperança d’obrir la porta i a partir d’aquí anar estirant. Passats uns anys es confirma que no va ser res més que una altra, de tantes. No només no s’ha aconseguit cap avenç -Madrid segueix controlant les vies, els vagons i les estacions-, sinó que els compromisos d’invertir en Rodalies no s’han complert mai. El conseller Lluís Recoder recorda que només s’ha executat un 6% dels 4.000 milions que el govern espanyol havia d’invertir a la xarxa segons l’acord de traspàs, més un altre 6% que està contractat però no executat.
Aquest tema de Rodalies és la prova més fefaent de que cal anar amb molta cura en les negociacions que es puguin anar fent amb els governs, tant del PSOE com del PP.
I més quan en el traspàs, sigui el que sigui, s’hi accepta que hi segueixi tenint mà el govern central, és com una poma lluenta de fora però corcada de dins.
Escrit el març-2012.
