El dia 1 de gener del 2002 l’euro entrava a les nostres vides i fins el març del mateix any va conviure amb la pesseta. Durant aquests mesos tothom es va dedicar a recol·lectar totes les monedes dels calaixos, roba i guardioles per anar-les a canviar abans no es convertissin en article de col·leccionista. Uns amb més il·lusió que altres, també s’ha de matisar.
Sense dret a opinar, es tenia que dir adéu a la moneda que havia estat la de curs legal a Espanya per moltes generacions i expressions estretament lligades a ella passarien a no tenir cap solta ni volta, com per exemple, “això no val un duro”, o els jugadors de futbol que son uns “pesseteros”.
Cent-trenta-tres anys son molts anys amb aquell diminutiu de peça de material en forma de moneda (peça, peceta… peseta) encunyada per primera amb el logotip de “pesetas” a Barcelona al 1808, d’un valor de “2 ½”, durant la dominació napoleònica. Al 1809 és feia la del valor de “1” i un any més tard s’encunyaren a Girona les monedes de “5”, anomenades “duros”.
Implantada com a única unitat monetària estatal per l’economista, llavors Ministre d’Hisenda de l’Estat, Laureà Figuerola i Ballester el 19 d’octubre del 1868, amb la reina Isabel II a l’exili i amb el govern sorgit de la revolució presidit per Francisco Serrano. Amb això és posava una mica d’ordre a l’espècie de caos monetari que representava la convivència de mes de 90 monedes, totes de curs legal i per tant acceptades com mitjà de pagament de l’època, malgrat que l’escut es considerava la moneda nacional des de la reforma de Salaverria, del 1864.
Amb l’aparició de la “peseta” com moneda estatal, el nou govern espanyol aspirava a aconseguir l’alineació d’Espanya amb les nacions europees que integraven la Unió Monetària Llatina, formada el 1864 per França, Bèlgica, Itàlia i Süissa, cosa que a la fi no s’aconseguiria.
Aquell 2001 ens van introduir, fins la sacietat, una campanya de comunicació i mentalització per “facilitar-nos” la transició monetària, per “explicar-nos” el valor de la nova moneda tot i intentant “tranquil·litzar-nos” als que ho veiem clar i sospitàvem un encariment massiu.
El cert és que, tan bon punt va entrar oficialment l’euro, els preus es van enfilar i fins i va anar agafant força una certa equivalència psicològica al anar a comprar entre la moneda de 100 pessetes i la de 1 euro, malgrat del ben diferent valor entre ambdues (1 euro = 166,386 pessetes) i el temut arrodoniment és va anar produint i generalitzant encara que, curiosament, no en els sous dels treballadors que això si que ha anat pujant, poc a poc, sense que s’hagi pogut percebre la mateixa equivalència.
Deu anys desprès la, pels molts lligams adquirits durant la seva dilatada vida, entranyable “rossa” segueix estant present i son moltes les persones que encara pensen en pessetes a l’hora de comprar qualsevol cosa. Ara, ja es fa de manera quasi be anecdòtica o per curiositat i, a qui no, se li han posat els pels de punta quan, pensant i canviant mentalment, veu a quin preu anirien ara les coses si ho tingués que pagar en pessetes, i no tothom surt d’aquest escalfret amb suficient sang freda per veure que no és cap somni i què el que paga és el mateix.
O sigui que, els que encara a hores d’ara defensen que no hi varen haver arrodoniments i ni s’han desorbitat els preus haurien d’explicar-ho amb pels i senyals, per a poder-ho entendre tothom, vaja i, de pas, que vagin cercant com anomenar el que passa al no coincidir amb la mateixa progressió les nòmines i pensions, per no dir-li baixada de poder adquisitiu general al anar a comprar.
No cal pensar en desfer el ja fet, perquè encara seria pitjor però potser, aprofitant l’avinentesa, valdria la pena exigir a l’aparell polític de torn -i més al que te el màxim, total i final poder per fer-ho- que quan es prenen decisions, i més sense l’opinió de qui en rebrà les conseqüències, es digui, clar i ras, el perquè… i sense enganyar, com va passar en el cas que ens ocupa, per aconseguir el simple recolzament i la moderada acceptació, que no el vist-i-plau.
Per tot l’exposat, més que als darrers paràgrafs, no es pot dir si no què: Per molts anys més !.
Publicat a http://reusdirecte.cat el gener-2012.
