Una de les meves intencions, a part d’expressar i compartir la meva visió molt personal dels fets quotidians en el meu país, és la de fer arribar, per a qui ho vulgui saber, fets i dades que segurament passen de llarg per molta gent, que no hi tingui especial interès, es clar… que crec què és molta.
En aquest sentit, ja he parlat molt -i en seguiré parlant- sobre la relació entre Catalunya i l’Estat i de Catalunya en relació a la resta de CCAA (ja que tots som Espanya, totes les comparacions són lícites, necessàries i obligatòries per saber on som i com hi som).
He accedit al resultat d’una enquesta del INE (Instituto Nacional de Estadística), datada a principis de l’any 2011, o sigui tal i com van les dades oficials es pot considerar com a molt recent, sobre el percentatge de funcionaris amb respecte a la població activa a cada Comunitat Autònoma.
Mirant per sota de la mitjana espanyola, que és del 13,7%, es pot veure ben clarament que, amb un 10,3%, Catalunya es on és més baix, i només queden per baix de la ratlla la Ctat.Valenciana (10,6%), La Rioja (10,9%), Balears (12%) i Múrcia (12,1%).
A la resta de CCAA el nombre de funcionaris en relació a la població activa és superior al promig. Fan pujar el percentatge global a l’Estat Andalusia (14,8%), Madrid (14,9%), Galícia (15,3%), Astúries (15,4%), Aragó (15,5%), Cantàbria (16,5%), Castella-La Manxa (16,6%) i Castella-Lleó (17,1%), o Canàries (13,3%), Extremadura (20,3%), Melilla (26,5%) o Ceuta (34,2%). Com ja és ben sabut, regits per altres paràmetres de finançament, també hi ha Navarra (12,8%) i el País Basc (14,1%).
Curiosament, les autonomies que tradicionalment es veuen beneficiades pel cup de solidaritat i pel flux extraordinari de transferències econòmiques del Govern central mantenen una estructura laboral amb més funcionaris.
A Catalunya, que és on hi ha un menor nombre i percentatge de funcionaris (perquè quedi ben clar, de tots els ens públics que depenen directa i exclusivament de la Generalitat) és on s’estan retallant els seus sous, no cobrint les jubilacions, i re-estudiant horaris i condicions, creant el més que lògic malestar i recel en vers el nostre propi Govern, que, segons sembla i pel que sabem en tots els aspectes relacionats amb els diners, no pot fer gaire cosa més que filigranes amb el que li queda desprès del que s’en va cada any i no torna ni en espècies (com podria ser infra-estructures decents i de cara al futur).
I, no es pot discriminar entre sanitat, ensenyament, seguretat, justícia, cultura, etc., o sigui de cap dels sectors transferits a les Comunitats Autònomes i que, en el cas nostre, no han estat mai dotades del finançament necessari per afrontar-ho d’acord a la realitat del constant augment de població.
Soc conscient de que darrerament i en més d’un tema, com el present, soc repetitiu però és que es massa important com per, una vegada tocat, quedi arxivat com ja tractat i prou. I més quan tothom pot veure que, lluny de solucionar-se o fer-ho més digerible, amb els vents de cada aventura legislativa que s’obra, i ens toca viure, hi perdem més llençols de la bugada i s’ens enterboleix cada dia més el nostre futur com a país.
Publicat a http://reusdirecte.cat el febrer-2012.
