En el meu afany, tan d’escriure sobre les coses que m’encurioseixen o em preocupen com per llegir altres opinions al respecte, fa uns dies em vaig parar en un article que, pel seu títol “Fart dels catalans ploraners” em va picar.
Aquell article, es referia als catalans com a excessivament pesats, i a més a més, com a covards, perquè portem trenta anys queixant-nos i desfilant amb el cap cot. En aquest sentit, s’ha posat de moda -d’altra banda, crec que amb motius més que de sobres- entre molts catalans el veure al PP com el dimoni escuat per fer-lo servir d’ase dels cops sense entendre que aquest partit és un partit normalitzat en democràcia i la força, com a qualsevol altre partit, li donen les urnes. Altra cosa, molt diferent, son els posteriors pactes però, tot això, és part del joc polític, desenganyem-nos.
El PP està exercint el mateix paper que qualsevol altre partit, de les seves característiques, del món. O es que no és ben normal que un partit estatal vulgui homogeneïtzar tot el seu territori ?. Vegi’s, si no, els anuncis que van deixant anar des de l’altre opció estatal com és el PSOE que, veient l’exemple -i èxit- del PP, el seu futur passa per nacionalitzar (espanyolitzar) el seu partit.
Desenvolupant l’assumpte, passem a un altre tema, dels molts que es podrien anar obrint amb el mateix argument… i desenllaç com, per exemple, el qüestionar que la llengua oficial i predominant a l’Estat no tingui que ser la vehicular escolarment en una part d’aquest. Si convé, encara que es tingui que disfressar amb una “libertad de elección de cada familia”.
Això, ni més ni menys, és el que s’hauria de fer a Catalunya unitàriament i no queixant-se pel maltractament de l’Estat i, alhora, voler participar i formar part d’ell amb l’ingenu objectiu de influir o de, encara més il·lús pensar, catalanitzar Espanya i fent creure que arreglant Espanya (en el supossit de que España és deixés arreglar per Catalunya, cosa impensable) ens anirà millor a nosaltres. O posant la banya en l’encaix en un federalisme que mai seria vertader. Vegi’s, si no, els departaments transferits a les CCAA, què al Govern central hi segueixen havent els corresponents Ministerios.
El referit article, del que em vaig guardar fragments pel meu goig personal sense retenir el nom de l’autor, acabava amb unes frases contundents però ben clares: “O a dins o a fora. O país normal o una regió més però, per favor, acabeu amb la cantarella del català pobret i emprenyat. Feu-ho per les noves generacions. Canvieu-la per la efectivitat si no, calleu. El PP fa la seva feina simple i directe, i la fa molt bé i, sobre tot, no oblideu que serà amb el PP amb qui haurem de negociar una eventual separació i no amb uns mentiders que ens han fet creure coses que mai han cregut”.
És la bona veritat, com que nosaltres només podem sortir de la crisi econòmica i mental si sortim d’Espanya i aquesta és la qüestió que els nostres partits majoritaris, que han sostingut l’autonomisme durant els darrers 30 anys per sobre de tot i de tothom, han de tenir clar. Sense ells, no hi ha intencions, ni manifestacions que valgui la pena de fer.
Menys escarafalls donant la culpa a l’altre. Sentit comú i més valentia per canviar les coses perquè, mentre al nostre DNI/Passaport posi “España”, a tots els efectes només som espanyols i, per beure, ens agradi o no, ens hem d’entendre amb qui te l’ampolla… malgrat que no tingui el pou.
Mentrestant, hem de ser coherents amb la nostra realitat. Si ho som, entendrem situacions com la fallida catalanització que representava la compra d’Endesa per Gas Natural. O la creuada, de la ma del B.E., fins la quasi total eradicació de la xarxa de Caixes, principalment les nostres. O del tancament de vols d’Spanair desprès de no haver pogut construir a El Prat una opció independent i alternativa de la centralització estatal a Barajas de l’espai aeri espanyol trans-oceànic.
I, molt important, hem de ser conscients de que cal tan la força de la gent que és d’aquí, com la de la gent d’aquí que mai no li ha interessat res d’aquí com, i sobretot, aquells que en Pere Quart citava que “quan no hi ha visita parlen sempre en català”.
Publicat a http://www.reusdigital.cat el febrer-2012.
