Amb el paquet que ens ha quedat, i que augmenta cada dia -ara ja en son més de 700.000 persones- … i augmentarà, si més no en el present i futur més immediat, gràcies al nou Pla de Reforma Laboral del Govern, i el panorama industrial que està quedant ha de ser ben difícil idear una estratègia que pugui resultar engrescadora per uns i per altres.
Qualsevol idea que pugui sorgir en aquests moments d’algun il·luminat sempre és veurà, sense fer referències escatològiques, diem-ho com insuficient.
Però, entès això, era la millor passa a donar portar a 200 empresaris catalans al Marroc per invertir allí quan aquí les empreses han de tancar ?.
Aquesta ha estat l’altra cara de la moneda que va fer servir l’anterior President (també de CIU) quan va anar a buscar a empresaris a fora perquè invertissin a Catalunya.
De moment, en aquest cas, es varen crear llocs de treball però, a la llarga, ens han fet esclaus dels seus xantatges, sempre amenaçant de traslladar la firma a un altre lloc si no s’accedia a les seves pretensions adquirides o exigides. Podríem trobar infinitat d’empreses àmpliament subvencionades per seguir aquí i, en el moment de replantejar les condicions no tenen cap mena d’escrúpol en traslladar-se, deixant a aquells d’aquí que haurien contractat al carrer.
I, compte amb el tema de l’ “Euro-Vegas” perquè pot resultar el mateix, però en grau superlatiu donades les exempcions fiscals, urbanístiques i medi-ambientals que l’opció de Madrid acceptaria per emportar-s’ho i que representen la jugada a igualar per la de Barcelona, Un oasi on el promotor demana, a més a més, la liberalització total d’horaris laborals, la suspensió de la llei antitabac o l’eliminació de les traves de l’accés dels menors a espais de jocs d’atzar.
No es l’alçaria dels seus hotels grata-cels el que hauria de aparèixer com a principal preocupació d’un dolç altament temptador capaç d’enlluernar els ulls que volen veure alguna llum que pugui donar sensació d’una certa claror.
En aquest punt i moment, on es la línia on la coherència per uns pot tornar-se covardia per d’altres ?. I qui estaria en condicions d’assegurar-se la raó al dictaminar el canvi d’un terreny de primera qualitat agrícola per la promesa de milers de llocs de treball i dels quantiosos ingressos econòmics provinents del joc i de les activitats directa o indirectament relacionades ?. Qui pot decidir que aquest és el model de creixement que ha de tenir Catalunya ?. No estem lluitant contra les feines mal pagades i amb un alt index de temporalitat ?. No hauríem de cercar poder oferir opcions als nostres universitaris en lloc de deixar-los marxar ?.
Totes aquestes coses, fetes amb tot el seny (com abans) o a la desesperada (com ara), a la curta sovint però a la llarga sempre, ens han sortit ben cares i ens han deixat igual que abans, encara que amb un regust de “menjar per avui i gana per demà”
Tot el que s’anat destruint, destruït està i per compensar-ho en part o d’alguna manera és molt difícil si no es pot sortir de la dinàmica en la que estem. Per això, qualsevol idea o apunt d’idea ha de ser, si més no, digne de tenir-se en compte i estudiada al màxim, tot i sabent que qui te la clau de la nostra caixa no som nosaltres. O sigui que, tan si van fora els d’aquí com si els de fora venen aquí, amb tot el que pot quedar en ambdós casos a Catalunya, és treballar “pel dimoni” perquè, ja sabem que, qui la té, ho repartirà entre els que no tenen tants maldecaps per quadrar els pressupostos mantenint els seus serveis.
Publicat a http://www.reusdirecte.cat a l’abril-2012.
