Fins ara reconec que em feia una mica de respecte parlar del tema, per la seva complexitat i per no ser-ne precisament un entès ni tenir les eines i informació necessàries però, com que és el que hi ha, i ja comença a ser hora de que tots plegats ens acostumem a aquestes paraules i conceptes, vull referir-me a l’últim informe de S&P (Standard and Poor’s), tot i que, aquesta empresa de serveis financers dels EEUU, ha estat posada en dubte constantment -jo crec que amb raó-, és la que marca les tendències posteriors dels inversors estrangers i dels mercats, a les mans dels que estan tots els països… i, de retruc, totes les persones. No serveix per a res discutir-ho o, encara menys, passar-ne olímpicament encara que tant sol sigui per tenir-ne una bàsica idea.
He llegit que la premsa catalana, que és la que en principi ens interessa, només destaca de la qualificació a la que sotmet a Catalunya: a un pas del bo porqueria, i obvia que en el mateix informe es destaca la fortalesa econòmica de Navarra i Euskadi, quedant els seus ràtios dos esglaons per damunt dels d’Espanya. Espectacular !. Dit lleugerament: El que fa i permet tenir autonomia fiscal, per la que poder tenir la clau de la caixa i ser els amos i responsables de la pròpia administració !.
Les dades d’atur del primer trimestre de 2012 ja mostraven les diferencies entre la resta de CCAA de l’Estat, globalment del 24,44% però, en la comparativa que ens interessa, Catalunya (22,16%), Balears (28%) i País Valencià (27,32%), i les de Navarra (16,34%) i País Basc (13,55%). Ara, S&P, no fa més que confirmar les mateixes diferencies respecte a la qualificació del deute dels governs dels territoris comunitaris respecte als de règim foral.
Malgrat que des de cap sector no gosen a dir-ho tot, cada cop és més evident que sense independència econòmica no superarem la greu crisi que patim, a Catalunya d’una manera doble, per la crisi mundial i la local fruit d’un espoli continuat i sense aturador, actualment és de 16.000 milions d’euros que, any rere any, ha anat afeblint el país. Tot el què en època de bonança s’aguanta, en època de crisi esdevé insostenible i tothom ja ha de saber, clar i català, que el dèficit fiscal que patim és la causa principal i originària de la greu situació de Catalunya, malgrat que s’hi vulgui fer aparèixer una poc perfecte gestió del Govern present, o passats que, realment, i molt concretament en el nostre cas, han fet i fan el que poden amb el que arriba desprès de repartir els impostos que paguem tots els catalans. O ho afrontem unitàriament d’una vegada per totes, tant social com políticament, o enfonsarem les properes generacions a la misèria… tant econòmica com sentimental.
És feina del govern, però també dels mitjans de comunicació, el fer saber i donar a conèixer, puntual i permanentment, el vertader abast de la situació, quines són les seves diverses motivacions i les diferents, si n’hi ha més d’una, possibles solucions o alternatives. Amb tota aquesta informació, desprès, cadascú que agafi el camí pel que més còmodament es senti per caminar -en aquest cas, per a pensar i actuar-, però s’ha de posar a l’abast de tothom la veritat total, què les deduccions i separar el gra de la palla ja ho farem particularment.
Publicat al http://www.reusdigital.cat
