El dia 17 de maig llegeixo una entrevista,, feta al catedràtic d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, de la que em permeto difondre’n els trets més concloents. D’aquest senyor ja en conec la seva claredat i el seu encert en uns temes que a mi, i a tothom, han de importar… i molt. Ara ja no val allò de “jo no hi entenc” o “a mi no m’interessa” i, contra més cosa se sàpiga de l’enrenou, en que uns ens han posat i uns altres han permès, millor per pensar i procedir particularment davant de tanta mentida i interessos creats.
El catedràtic explica que Catalunya dóna a Espanya, segons les últimes dades publicades per l’estat, el 8,7% del seu PIB, cosa que es tradueix en un total de 16.000 milions d’euros anuals. I assegura que si aquests diners es quedessin a Catalunya, no tindria dèficit de comptes propi, el deute del país es podria liquidar en tres anys i, possiblement, no hi hauria cap retallada.
Aquesta és una xifra “molt important”, però ha matisat que aquestes dades són de l’any 2005, perquè són les úniques que el govern de Madrid ha volgut publicar, tot i el compromís del govern espanyol a publicar les balances fiscals interregionals al 2009, sense que, davant de l’incompliment, cap partit li ho hagi exigit. Al seu entendre -i, si m’ho permet, al meu també-, no ho fa perquè “és dinamita”.
Explica també que com que Catalunya té un dèficit molt elevat ha d’emetre un nivell de deute públic alhora molt elevat per cobrir les seves necessitats, i assegura que des de fora Catalunya no està gaire ben vista per culpa d’aquest deute públic tant elevat i això ens afecta molt.
Per altra banda, assegura que si Espanya sortís de l’euro el desastre seria d’unes dimensions apocalíptiques, donat que, si fos així, al dia següent els costos s’incrementarien un 40% al tornar la pesseta. Dada amb la que coincideixen d’altres economistes també de bastant bon fiar.
Per això demana pregar molt perquè hi hagi els menys problemes possibles amb l’euro, perquè ens protegeix molt. I en aquest sentit vaticina que Grècia, Portugal i Espanya no marxaran de l’euro però si que seran intervingudes.
El Sr.Niño-Becerra afirma el que és una obvietat que tothom, a les bones o a les males, ja pot i ha de tenir ben clar, com que és impossible tornar al model de vida d’abans de la crisi perquè aquella manera de fer està exhaurida, donat que ha estat la dinàmica que ens ha portat a l’actual situació. Fins ara l’eina que s’ha utilitzat és el consum basat en el crèdit i l’endeutament amb un mal us dels recursos, i ara cal anar a una dinàmica basada en la optimització, la productivitat i l’eficiència.
I jo afegeixo, davant de tanta evidència, potser caldria actuar d’alguna manera legal però dràstica contra qui ho ha promogut, potenciat i, sobre tot, permès i depurar les culpes reals, ja que de les conseqüències n’estan patint qui menys s’en ha beneficiat o qui s’ha vist enlluernat per somnis d’una vida millor a la que en realitat podia accedir en aquell present, hipotecant-se un futur, ja de per si incert, en ares d’uns objectius immediats a complir en nom d’uns que l’únic que els importava, i els importa, és sumar beneficis quan tot va bé… i quan no va bé, també.
