Al ser una de les meves debilitats, en anteriors articles (ara arxivats al meu bloc personal http://xavier.guarque.blog.cat/) ja he mostrat la meva opinió en vers l’Euro i el cert és que, a manera que va passant el temps, veig com els meus dubtes sobre la seva conveniència van agafant més peu a nivell general, i sobre tot, en opinions molt més preparades i enteses, tot i reconeixent i acceptant la seva eficàcia i comoditat al viatjar per bona part d’Europa al no tenir que “canviar mentalment” al pagar en un país diferent i que la seva cotització com a moneda en relació al dòlar no baixa.
La nostra actual moneda va ser creada des d’Alemanya, recolzada per França, i a la que s’hi varen afegir els països del Benelux (Bèlgica, Holanda i Luxemburg) i Itàlia, Irlanda, Grècia, Portugal, Austria i Finlàndia i Espanya. Desprès, per estar en un cercle més ampli que al que podien tenir accés, s’hi han anat afegint d’altres com Eslovènia, Malta, Xipre, Eslovàquia, i Estònia aquest any, fins els 17 que ho conformen actualment. Sempre, però, quedant-ne a fora països tan significatius dintre d’Europa com el Regne Unit, Dinamarca, Suècia, Noruega, Suïssa o Rússia, la qual cosa, a mi particularment, sempre m’ha fet sospitar desprès d’acceptar que, per exemple, els anglesos són molt “ells”. Però, i la resta ?. Perquè mai no han tingut interès en entrar a formar-ne part ?.
La moneda va ser introduïda sense la necessària i imprescindible estructura política que determinés en qualsevol cas les pautes a seguir i les postures a defensar per la seva bona vida. Així, la Banca ha tingut tota la llibertat, i facilitat, per especular arreu sense preveure les conseqüències. Des de la seva imposició, tots els adherits hem estat units però només per un tipus de bitllet diferent al que ja teníem -i que el canvi, almenys a nosaltres, la gent, ens ha sortit ben car-, però aquest ja és un altre tema prou dolorós per parlar-ne entre d’altres. Ni tampoc ha estat capaç d’acostar similituds en aquest gran puzle que és la dita “Europa de les dues velocitats”. Per altra banda, el B.C.E. (Banc Central Europeu), la institució financera més important de l’Eurozona i de la U.E., tampoc ajuda als estats membres des del moment que els hi imposa mides dràstiques a complir, sota amenaça de multes astronòmiques, en favor de les seves injeccions a la banca privada en lloc de exigir-li responsabilitzar-se de la seva part de culpa, que és molta, en la situació actual.
Els darrers mesos, el cas de Grècia radicalitza més encara el meu pensar al respecte. Els problemes econòmics d’aquest país, que representa el 2% del PIB de tota la zona euro, han fet, i ho fan trontollar tot, fin i tot, es parla de tenir que salvar la moneda única.
En el cercle viciós on hem fet cap i seguint amb la mateixa política, hi poden haver més països que puguin arribar a tenir els mateixos problemes i és molt possible que la incertesa que ara apareix a Brussel·les es vagi repetint i, per l’apuntat anteriorment, tothom te diners deixats a casa del veí i, perquè prendre segons quines decisions encara seria pitjor per a tots, no es convenient deixar caure a ningú perquè, de la manera que està muntat tot, seria com deixar arribar el problema a dalt de tot, i això, ningú ho permetrà… i, els que són allí, menys. Dit en altres paraules: Tothom és client de tothom i a ningú li interessa que ningú s’en vagi a l’aigua.
No és més del que passa a la pròpia Unió Europea, que fou construïda sobre la bonança, en clau econòmica però sense vertebrar una unitat política, sense un verdader lideratge per damunt dels interessos i egos nacionals dels, ara, 27 estats membres, tots ells ben diferents i amb creixements i mancances molt desiguals i que mai no ha servit per llimar la línia marcada entre els Estats del nord i els del sud, que són els que més pateixen en moments difícils… com els actuals.
Aquesta feblesa o falta de consistència la agreuja el fet de que, no fa masses dies, el govern de David Cameron salvés per la mínima i in estremis una proposta per sortir de la U.E.
O sigui que, tornant a l’Euro i per centrar-ho, ja que hi som, i desfer-ho i tornar al passat a hores d’ara seria quasi be com suïcidi per quasi be tots els que s’hi han anat posant, seria convenient dotar del farciment necessari a aquest, fins a hores d’ara, envolcall que és el “nostre” Euro.
Escrit al blog http://xavier.guarque.blog.cat el novembre-2011.
