La indignació acumulada ja bassa dels dipòsits de màxima cabuda de que una persona mitjanament conscient pot disposar a la seva reserva.
I és que, en aquests moments, de motius i d’exemples ni ha per a tots els gustos però sempre tocant-nos la butxaca.
N’hi ha uns que, fins i tot, fan agafar ganes de riure com quan la senyora Esperanza Aguirre, Comtessa i Grande de España, i Presidenta de la Comunitat de Madrid -la comunitat més endeutada de l’Estat- , només per amagar les vergonyes descobertes a “casa seva” es permet, tot i apuntant-se a una festa que ni ella ni els seus colors hi eren convidats, encendre un foc aliè i fora de lloc a la final de la Copa de futbol, atenent, com va quedar ben demostrat, que tant l’afició de l’Athletic com la del Barça són d’una mena de ser diferent, podríem dir d’unes altres races. Ella, i els com ella, haurien de començar a acceptar i assumir que, també en això, els sentiments són diferents i, amb això, no es trenca res ni es xafa cap plat. Indignant !.
Ens hem de posar molt més seriosos quan parlem de l’estavellada de Bankia, més que res del que ho va permetre, dels que van callar quan estava “cantada” la seva caiguda i dels que, ara, encara volen tapar responsabilitats i, directa o indirectament, fent-nos pagar a tota la resta els seus multimilionaris rescats. Ara, ves per on, trobaran un raconet de 20.000 milions d’euros quan se n’han de retallar 10.000, més, per sanitat i ensenyament. Indignant !.
Parlant de bancs, caixes i Banco de España, mai podrem calibrar en la seva magnitud real l’abast d’haver posat en el mateix sac de totes les caixes estatals les de Catalunya que, amb els poliments necessaris segurament que la majoria encara “viurien” i podrien seguir fent la seva gran tasca social que, des de temps immemorials, feien a tots els pobles, ciutats i al país en general. Indignant !.
Més del mateix si parlem d’infra-estructures, on s’ha de dir que Catalunya rep un 11% de la inversió mentre que aporta un 18%, amb un pes poblacional -autòcton i immigrant- totalment desfasat pel percentatge que s’hi destina, mentre es pot veure el que es destina a altres comunitats en obres totalment innecessàries, o de no tanta prioritat manifesta pel desenvolupament -no de Catalunya exclusivament-, com pot ser el Corredor Mediterrani. Indignant !.
Davant dels incompliments de l’Estat amb Catalunya, amb xifres i partides ja pactades i aprovades, amb papers signats per ambdues parts i amb el que el Govern, lògicament, ja hi comptava en els seus pressupostos i que al no disposar-ho agreugen la nostra situació econòmica, repercutint directament en els serveis bàsics en qualsevol societat, com son la sanitat i l’ensenyament, i reflexant un dèficit català que sobrepassa les nostres responsabilitats, errors i culpes, sent conseqüència en una molt bona part, dels incompliments i el mal tracte de l’Estat. Indignant !.
Indignant és veure com, persones amb nom i cognom, han posat en perill les pensions dels que han viscut amb la plena confiança de tenir “assegurat” el seu “retiro” desprès de tota una vida de treball.
O els que, amb nom i cognom, han trencat per la meitat el futur dels nostres fills, als que ni una carrera universitària els pot diferenciar dels que no han tingut aquesta oportunitat…
O els que, i s’ha de recalcar, amb nom i cognom, han liquidat en un “tres o no res” l’estat del benestar aconseguit amb moltes dècades de treball i sacrificis.
No caldria furgar massa, ni fer massa memòria per canviar la frase repetida fins a tres vegades en aquest darrer paràgraf pels verdaders culpables de la situació actual, si més no, a Espanya.
Publicat a http://www.reusdigital.cat/
