“El meu país és tan petit…”, comença una de les seves cançons Lluís Llach, donant-hi un to dolç, tendre, entranyable a la expressió. És tanta veritat que quan es veu el que es veu dia si, dia també, la petitesa és fa més extensa i sobrepassa allò que sona tan be esdevenint quelcom que només en veure-ho escrit ja provoca indignació i rebuig.
Des de l’any 1983, moment en que es va aprovar la llei d’immersió lingüística, no es pot dir baix cap punt de vista que s’hagi produït cap escarafall en el sentit de convivència i, sobre tot, d’aprenentatge de les dues llengües i com a escolarment vehicular el català.
Políticament, això no s’ha paït mai i a qualsevol escletxa que s’ha obert ni ha que s’han afanyat a filtrar-hi esmenes i punts i comes que ho han anat mantenint en un entredit constant.
Un partit polític, de caire estatal, totalment oposat junt amb l’emergència a casa nostra d’un altre amb una encara més radical tendència a equiparar el castellà al català com a llengua d’aprenentatge fan que ja tothom vegi darrera d’aquesta disfressa el seu verdader objectiu, que no és altre que la nostra pròpia i milenaria llengua quedi com d’anar i estar per casa ja que resulta del tot evident que sense un bon pla de manteniment, d’ensenyament, d’introducció i de protecció està totalment baix els efectes de l’entrada per arreu de la única llengua promoguda per l’Estat. Això per altres llocs, sense una llengua pròpia o tan arrelada i d’us com la nostra no pot representar cap mena de mal però en el nostre cas afecta directament a la nostra ànima de poble. La cooficialitat no fa més que fer més gran la llengua dominant i més petita la dominada i afecta directament als molts nens i joves que a l’únic lloc on senten el català és a l’escola i, en aquest sentit, el que és pitjor, engega a fer punyetes el treball de més de vint-i-cinc anys, desprès dels quals ja voldria jo que el coneixement del català fos com el del castellà, tot i no ser aquesta la llengua vehicular d’aprenentatge.
Ara, totes les forces polítiques de govern diuen que ho veuen, ho escolten, però que seguiran fent el que tenen que fer. Sona molt bonic !… però quan això surt com una llei, ens ha de quedar ben clar que restem a mans de que qualsevol persona o moviment que al seu aixoplug pugui seguir qüestionant i menyspreant el màxim valor de la nostra cultura, com és la llengua i que allò tan malsonant a casa nostra com “En cristiano por favor”, o “No entiendo” passarà a tenir un aire quasi be “de obligado cumplimiento”.
Potser si, Lluís. Potser si que som un país tan petit… potser, fins i tot, més petit del que el nostre amor en vers a ell ens deixa veure. Almenys mentre estem, com estem, dintre d’un Estat tan fràgil i poc consistent que te por de qualsevol paraula, fet o moviment que no vagi en la única direcció que la seva uniformitat es capaç de reconèixer… per molt que la seva pròpia Constitución, consensuada i aprovada per tots, reconegui altres maneres de parlar, totes elles igualment legals… i estatals.
Un Estat que vol donar una imatge de si mateix que topa de ple amb la identitat acunyada per la conquesta de territoris, que desprès no sap ben be com gestionar però que no vol desprendre’s de la propietat aconseguida per la força, i no per la raó que és el que dona ple poder davant tothom.
Publicat al http://reusdigital.cat/ el gener-2011.
