Hi ha molta gent que, vivint aquí, viu a Espanya. Per aquesta gent els problemes d’aquí son conseqüència del mal govern autonòmic.
Visió molt diferent dels que senten que viuen a Catalunya. Per aquests el que aquí passa és imputable, en molt bona part, al deficitari finançament. El benestar bàsic no es pot aguantar mentre de cada 100 € dels nostres impostos “s’en perdin” més de 40, que no tornen de cap manera.
Mentre hi hagi aquestes dues maneres tan oposades, però igual de legítimes, de la gent que trepitgen els mateixos carrers, que compren a les mateixes botigues i mercats, que van a les mateixes escoles i que acudeixen als mateixos hospitals, malament es podrà enfocar cap procés que representi sortir del camí, de l’únic camí, ja marcat per d’altres.
Una de les riqueses del nostre país és la diversitat i l’acolliment, sense cap tipus d’impediment ni condició, d’aquesta diversitat. Aquesta riquesa, però, es torna llast al moment de reivindicar les diferències existents en relació a l’Estat del que formem part i de reclamar un tracte econòmic més just i d’acord a les nostres capacitats reals. Per la gent que, vivint aquí, viu a Espanya tot això ho vol ignorar, li sobra i ni falta que li fa, malgrat que quan va de visita familiar a fora d’aquí ja es comenci a evidenciar el que passa i perquè passa. I ja comenci a no ser gens fàcil explicar ni comprendre que d’on surten més impostos es visqui amb més ajustaments i penúries.
Pot ser si que arribarà un moment en que la manera de veure-ho tot sigui la mateixa per uns i pels altres però, personalment, en aquest aspecte soc molt asèptic i em sorprendria molt. Més que res perquè mai hem posat cap condició per viure aquí i els que no palpiten igual no tenen cap necessitat especial per poder fer la seva vida amb tota normalitat.
Fins i tot som els altres als que, cada vegada menys, encara ens costa no canviar instintivament de llengua quan ens parlen en castellà, encara que només sigui per educació i respecte. Un respecte que, sovint, no es recíproc i que acceptem estoicament i quasi be posant l’altra galta perquè no s’enfadin. Estem tan acostumats així que, quan algú que sabem no català s’ens adreça en català (correcte o no, que això en aquest cas és totalment secundari) quedem sorpresos i ens costa respondre d’igual manera… Com si no voléssem allargar el seu esforç.
Els que vivim en català sabem que aquí, al carrer es parlen dues llengües però, entre la gent que viu a Catalunya hi ha dues percepcions: La dels que creuen que el castellà és la “de tots” i el català és secundari i voluntari, i la dels que creiem que, sense rebutjar el castellà, el català és la pròpia.
Som un poble conquerit i, per ara i tant, el gir i gest que seria necessari per deixar de ser-ho no es veu massa possible que es pugui fer, si més no, amb les garanties d’èxit per fer-ho possible.
Dol, sap greu, perquè s’olora que és un moment propici i que seria imperdonable no aprofitar la conscienciació dels que s’estan afegint als que els mou principalment el cor, però tenim dos enemics (pels que no demostren que es poden considerar amics ja no valen interpretacions ni mitges-tintes) per la causa amb qui enfrontar-nos i superar, i un d’ells, com a la pel·lícula, “és a casa”.
Escrit al blog http://www.xavier.guarque.blog.cat/
