Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Serè independentista o masoquista ?

|

- Publicitat -

 

Punt per la reflexió número 1:

Publicitat

Darrerament, la relació no és Catalunya i Espanya, si no Catalunya amb la resta d’Espanya. Està ben clar que no ens volen, o si més no no ens accepten, com el que som però no ens deixen, ni ens deixarien marxar mai pels nostres calers, però resulta ben evident que som massa diferents per seguir com fins ara i estar a gust. Amb el tracte financer que rebem les nostres diferències viscerals naturals han sortit més a flor de pell i creix el sentiment d’independentisme, ara ja des de la raó. Ja se saben masses números -no tots- com perquè la indignació no arribi al darrer per convèncer de que hem estat i estem… i estarem fent el que es diu “el primo” i, ara ja notant de que a manera de que amb tot el que es reparteix dels nostres impostos, a tot arreu s’ha millorat (millor per ells) però a casa nostra ja no sabem per on retallar ni que inventar per arribar a fi de mes. En relació al que cada lloc és capaç, uns estan millor de com estarien a costa d’uns altres que estan pitjor de com podrien estar i, per si això no fos prou, amb un Estat central amb duplicitat d’estaments i sense variar el més mínim els seus pressupostos. I, fins i tot, ampliant el p.e.r. (plan d’empleo rural) andalús i extremeny, que el redueix de 35 a 20 jornades cotitzades a l’any per tenir-hi dret (només a Andalusia, el 2011, afecta a més de 260.000 persones, i puja a més de 4.000 milions d’euros des del 1986). I, desprès d’haver liquidat, també a Andalusia, el seu reclamat “deute històric”, que arriba als 1.200 milions d’€. No cal dir que està molt be això de liquidar deutes pendents però, és que el que es desprèn del nostre dèficit fiscal que any rere any es va acumulant i ha afeblit el país fins a cotes insuportables no adquireix, també, el qualificatiu de “deute històric” ?. Llavors… Quan ens ho tornarà a nosaltres ?. O és que en la taula del “café para todos” només hi som a l’hora de pagar ?.

Punt per la reflexió número 2:

De petits ens havien fet aprendre de memòria que de Castelles n’hi havien dues. Una, Castilla la Vieja, amb Santander, Burgos, Logroño, Soria, Segovia, Avila, Valladolid i Paléncia (aquestes dues últimes, segons com eren de la regió de León), i una altre, Castilla la Nueva, amb Madrid, Toledo, Ciudad Real, Cuenca i Guadalajara. També que Múrcia eren 2: Múrcia i Albacete.

En el moment de crear, a reivindicació de la de Catalunya, les Comunitats Autònomes a l’any 1982, ves per on, segueixen les dues Castelles però, de les províncies de les antigues regions i segons ells històriques, de la “Nueva” en surten 3 i de la “Vieja” dues. Les noves amb la denominació genèrica de “comunidades autónomas uniprovinciales” son Madrid, Santander, que agafa el nom territorial de Cantàbria (600.000 hab.) i Logroño, amb el nom territorial de La Rioja (320.000 hab.).

El cas de Múrcia és semblant, ja que Albacete passen a integrar-la a Castilla-La Mancha i concedeixen el títol d’autonomia a la de Múrcia, a soles.

Per contra, cal dir que la regió de León, amb Zamora i Salamanca va ser fusionada amb la de Castilla la Vieja, a la que se li posà el nom de Castilla-León.

Tot això vol dir que els que es queixen ara i argumenten que això no es pot aguantar son precisament els que ho van fer.

Amb aquesta nova estructuració d’Espanya, varem passar a 17 comunitats autònomes (i la concessió de ciutats autònomes a Ceuta, amb 80.000 hab. i Melilla, amb 73.000 hab.-), totes elles amb els corresponents Governs i Parlaments autonòmics.

Aquestes noves van creure que podien ser considerades regió amb identitat pròpia en el moment en que Catalunya va posar sobre la taula el tema, reclamant el dret. Fins aleshores es devien de sentir la mar de be difuminades en el regne d’Espanya i sense topar amb el sentiment únic per a tots.

No es podia negar de pla la petició de Catalunya però si que es podia elevar-la a general per a totes, hi tinguessin dret històricament i per cultura diferenciada o no, i la haguessin demanada o no.

Especificitats:

-La Comunitat de Madrid consta com la capdavantera en recaptació, però compta amb la centralització fiscal de moltes empreses/industries d’altres llocs de l’Estat, independentment d’on desenvolupin la seva tasca o servei.

-El pacte dels carlins bascos al 1875 és el que ha esdevingut els “fueros” i pacte econòmic amb l’Estat, inamovible i indiscutible malgrat els diferents governs a la Moncloa.

-Catalunya produeix més del 30% de l’exportació espanyola.

-El PIB de Catalunya dintre d’Espanya és del 19%. El del País Basc del 6%, el que econòmicament representa el 24% i el 9%, respectivament.

-L’espoli que patim els catalans arriba als 60 milions d’euros diaris i cap país del món podria suportar perdre cada any el 8% del seu PIB (dades del 2009). Fins ara Catalunya ho ha fet, com per art de màgia, però davant la crisi global, Catalunya ja no pot més. “Catalunya s’enfonsa, pots continuar ignorant-ho o acceptar que només amb un Estat propi, Catalunya serà econòmicament viable”, com diu el Cercle Català de Negocis.

Conclusió:

Per tot això, i perquè no es veu per on pot millorar el panorama ni per on poder mirar per ser una mica optimistes, cadascú dels que creiem fermament que així no podem seguir s’hauria de fer una pregunta, tan senzilla en el seu plantejament com complicada en la seva resposta: He de seguir somniant com independentista o esdevenir en un trist summís crònic ?. Una resposta afirmativa, en els dos casos, és ben crua però és que la negativa, també en els dos casos, requereix prendre decisions i molt de valor per afrontar-ne les conseqüències.

Publicat a “Lo Nunci”

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut