Vull fer-me reso d’un escrit que explica el que jo ja he expressat en més d’una ocasió en altres paraules. En el meu afany d’obrir punts de reflexió sobre les situacions que ens toca viure en primera persona, considero que val molt la pena aquesta carta-article publicada al directe.cat el dia 22 de juny baix el títol “Espanya, un cas impossible” i del que no utilitzo el nom de l’autor perquè està publicada com una carta al director, però què aconsello la seva lectura original.
La història demostra que Espanya està presa de l’obsessió hegemònica i homogeneïtzadora de Castella què, a la vegada, viu permanentment en els deliris de grandesa encorats en els “valors” de l’Edat Mitjana, quan la irracionalitat del voler imposar per la raó de la força per damunt de la força de la raó, justificant-ho com a dret de conquesta, com per la gràcia de Déu o, en els nostres temps, com orgull i casta… O, dit d’una altra manera, xuleria i fatxanderia. Això, la impossibilita assumir la realitat del seu territori i els fracassos en intentar l’uniformitat.
L’únic Antoni Gaudí va dir fa un segle “Ells veuen con disminueix el tresor públic, però no suprimeixen les carrosses”. És una realitat que sobreviu al pas del temps, només cal canviar les carrosses per TGV sense passatgers i aeroports sense avions.
La banca espanyola, tret de comptats casos, està ensorrada, en gran part per una mala praxis, permesa per qui mai no ho tenia que haver permès, o sigui el B.E., que provoca uns index de la prima de risc (que marca la confiança internacional en el producte) totalment desorbitats. No obstant això, l’estat espanyol continua fidel als seus aires, primer negant l’obvietat, desprès l’únic nom en que es pot considerar l’ajut, i finalment, la cirereta de l’arrogància gratuïta i de carrer, volen fer veure a qui al final se n’haurà de responsabilitzar -ja veurem si no només dels interessos-, o sigui l’Estat, o sigui tots i cadascú de nosaltres, que el crèdit, el qual ens han forçat ha demanar i que de ben segur farà cap majoritàriament a la “pomes podrides” privades posades en el cistell públic anomenat Bankia -què mai de la vida podrà tornar-, ha estat com una espècie de premi gros de la loteria. Aquesta és l’Espanya de mentalitat castellana que ha de suportar Europa.
Pot la U.E. mantenir in secula seculorum un Estat paràsit si vol consolidar-se i evolucionar ?. Hi ha tres possibles respostes a la pregunta: a)resignar-se a perpetuar el vist fins ara, b)expulsar-nos de la U.E. o, c)fer més petit el problema mitjançant la separació de les parts ja podrides de les parts madures, abans de que es podreixin també.
Pel que fa a nosaltres, que clarament podríem estar -encara- en l’hipotètic punt “c” d’aquesta hipotètica pregunta de la U.E., és pot assegurar que Catalunya és un territori productiu, però si continua sent la darrera colònia del deliri castellano-espanyol no tardarà gaire en caure en la misèria general, el que ni interessa ni a Europa, ni a Espanya.
La U.E. ha de veure, sense preguntar-ho a Madrid, que interessa que Catalunya no s’ensorri perquè és oberta i és la porta d’entrada pel sud, i té perfectament acreditat tant el sector agrícola com l’industrial.
Amb una Catalunya enfonsada a causa de la intransigència castellana (“abans trencat que doblegat” és un dels seus principis) serà més gran la nòmina per subvencionar Espanya al si de la U.E. per part dels estats que ho fan com cal i utilitzen el sentit comú.
La carta acaba amb una frase que vull transcriure íntegrament: Catalunya té un problema amb Espanya. Europa té un problema amb Espanya. Aleshores, Espanya és el problema.
Escrit al blog http://xavier.guarque.blog.cat/
