Pels que ara estan en aquella edat dels 40 o 45 anys, i com moltes coses darrerament, ja és història el poder-se jubilar als 65 anys i gaudir de la pensió plena havent-ne cotitzat 35.
Desprès de l’invent de les “pre-jubilacions” en unes edats que, només per experiència en el treball, s’hagués pogut seguir a ple rendiment, ara va i el Gobern -a instàncies de Brussel·les, és clar- proclama la jubilació als 67 anys, pels que portin 37 anys cotitzant o als 65 anys portant-ne 38,5, i vulguin cobrar el 100% de la pensió, amb l’afegit de que ara computaran els últims 25 anys, en compte dels 15 com fins ara. Ara, per altre banda, la edat mínima per retirar-se, o anticipar la jubilació, queda ampliada dels 61 als 63 anys.
Si que a tot això s’hi arribarà progressivament en 20 anys a partir del 2013 però, és el millor moment ? Cal això ?. I per desembocar on som ara, calia allò ?.
Sembla ser que ja no hi més solució i hem passat d’un extrem a l’altre. De permetre a les empreses estalviar-se la càrrega de l’antiguitat en nòmina amb les pre-jubilacions, cobrint en el millor dels casos els llocs amb contractes temporals, a posar un topall per a la jubilació que ben difícilment podrà arribar a poder-se gaudir, almenys en la seva totalitat. Enmig d’aquests dos disbarats, un paquet de més de 4 milions de persones a l’Estat, superant ja el 20% del potencial de treballadors, (a prop de 600.000 a Catalunya i més de 67.000 a la província) que resten a la vorera esperant un autobús que els pugui dur a un treball… quasi be el que sigui.
A més, s’ha de tenir en compte que hi ha treballs i treballs. Uns permetran arribar a la edat en que es pot viure, si més no, sense les pressions o esforç físic dels objectius de la excessiva competitivitat en que vivim, en més bones condicions que d’altres pels que sempre hi haurà la sortida, a gust del consumidor, de la jubilació anticipada que, de pas, és fa un favor al pot acumulat -cada dia menys- de la S.S., que anirà descomptant del que toqui desprès d’haver treballat i cotitzat religiosament tota la vida laboral per cada any que falti per arribar a aquests 67 o, en el millor dels casos, 65 anys.
Ara sembla que s’ha descobert que els que cotitzen avui paguen les pensions dels d’ahir però al pas que anem els d’avui podran pagar els de demà ?. Està la situació actual com per poder garantir el que ara han signat ?. Aquesta mesura, que fa mal a la vista als d’ara servirà per garantir el sistema de pensions, com diuen, fins al 2040 ?. I, si no és massa preguntar, desprès què ?.
Ara, junt a la dificultat d’accedir a un lloc de treball -sigui o no del que un s’hagi pogut preparar- s’hi ha d’afegir la precarietat i volatilitat dels contractes que, a banda de no servir per res més que per anar sortint del pas econòmicament, no deixen acumular ni experiència en el treball per un costat, ni fidelitat a una empresa per l’altre… Encara que això de la fidelitat, tan valorat abans, ha passat a ser quasi be motiu d’anècdota, o de “batalleta” dels pares o avis per explicar als fills o nets com una cosa curiosa que passava “quan un era jove”.
Com sempre, les conseqüències d’un mal programa, que ha sortit be mentre a Espanya “s’han lligat gossos amb llonganisses”, les pagaran els de baix de tot. Els de baix, que sempre son als primers que se’ls hi apuja la gasolina o se’ls hi baixa el sou, perquè mentre estem parlant i buscant la manera de poder-ne sortir, uns quants -elegits per nosaltres en el seu moment i retirats també per nosaltres quan ja n’hem tingut prou- segueixen i seguiran gaudint d’uns emoluments indignants. Es que ells estan i viuen fora del moment en que diuen que estem ?… Reflexió que haurien de fer-se tan els molts que paguen, per obligació, com els menys que cobren, per real decret… o sigui, tothom.
Publicat al http://www.reusdirecte.cat el març-2011.
