Quan, desprès del partit de la final de l’Eurocopa començaven les celebracions pel mig del camp hi va haver un detall que em va quedar gravat: Cesc i Piquè, amb la copa entre les mans i envoltats amb la senyera estaven a punt de fer-se una foto i, immediatament un personatge amb tratje els va cridar i els va fer desistir.
Desprès he anat llegint coses i coses que m’han fet dedicar-hi més temps del que volia al tema. Com els insults als jugadors catalans perquè han demostrat que, a més de ser espanyols defensant la “selección”, poden ser catalans i lluir la senyera, ni més ni menys que altres s’han pogut passejar amb les d’altres comunitats autònomes sense, en aquests casos, produir-se cap escarafall. Sembla ser que, per segons qui, no és el mateix i la pluralitat existent a l’estat quan hi intervenen elements de catalanitat s’ha d’atacar i sense miraments.
No veuen que, així, es com acaben sortint independentistes de sota les pedres. Aquesta Espanya, i aquests espanyols, ens fa fora -parlant de futbol- a puntades de peu.
La “selección” de futbol serveix als “no nacionalistes” d’aquí d’arma per atacar la catalanitat i ara denuncien perquè no es van posar pantalles gegants a Barcelona per veure la final. Per què ?. Per celebrar l’orgull espanyol, quan aquest orgull no serveix per enlairar-nos a tots per igual sinó per enfonsar, en tots els aspectes i àmbits, el nostre país ?.
És més, els jugadors catalans el que tenien que haver fet, aprofitant el tenir un micròfon a la ma, és demanar seny a qui no en te i reclamar equilibri identitari i tracte plural. Perquè no poden celebrar en veu alta, en aquest cas en català, si amb la seva cultura formen part de l’Espanya que, en aquell moment, representen ?. Possiblement, pels detalls observats, si un català s’atrevís a cantar en català la seva felicitat de campió davant l’enfervorida audiència espanyola seria escarnit i possiblement no tornaria a ser convocat.
Al no aprofitar l’avinentesa, els nostres jugadors no han fet més que engreixar la trista dinàmica uniformista que es vol inculcar per la dreta i per l’esquerra. Però no hem de patir massa perquè aquest país, a diferència d’altres, és alguna cosa més que una distracció dels problemes i un passatemps de diumenge, encara que els darrers anys el Barça ens faci sobrepassar els límits.
El que sap greu és que l’arrogància no deixi reconèixer que la “selección” te un abans i desprès de que un seleccionador prou intel·ligent es va decidir a emprar un estil de joc “amb segell d’identitat” que havia establert al seu equip un novell entrenador anomenat Pep Guardiola, i per més “inri” fer-hi jugar a la majoria d’aquest equip.
Escrit a http://www.xavier.guarque.blog.cat/
