Els efectes d’un pacte fiscal per Catalunya serien catastròfics i devastadors per Extremadura, segons ha dit el president d’aquesta comunitat autònoma, i està decidit a combatre’l, i afirma que “si a Europa la insolidaritat avui la representa Alemanya, a Espanya la representa el pacte fiscal català”. (No sé perquè ja em semblava que Alemanya ja s’en havia cansat, de la mateixa manera que Catalunya, de pagar els plats trencats d’altres). És a dir que, sense Alemanya i sense Catalunya, Espanya no pot seguir fent autovies sense cotxes, aeroports sense vols, AVE’s sense viatgers, per a posar uns exemples dels despropòsits coneguts, o fantasmades varies sense sentit esbombades o encara ignorades. És la dolorosa constatació d’un gran drama al que no volen posar cap títol, però que saben molt be de que va… i anirà.
Aquestes manifestacions indiquen la dependència que tenen altres Comunitats sobre la nostra economia, fet que de sobres és conegut, encara que no reconegut per tothom. És el que passa quan algú fa segles que viu a costa d’un altre i un dia aquest li diu: S’ha acabat !. Desprès de l’estupor inicial -Osti, tu !-, ve l’incredulitat -No pot ser-, segueix amb el menyspreu -Ni et necessito-, i acaba en ràbia, odi, amenaça i, si pot, agressió.
Si desprès de tot el procés la realitat s’entossudeix i es cau en la depressió, cada dos anys és pot abraçar a “la roja” triomfal, encara que sigui amb l’estil de joc de l’entrenador d’un club català i el talent dels jugadors de la colonia catalana què, en aquest cas, i si juguen, guanyen i callen, se’ls hi pot permetre estar-hi.
Si la resta de Comunitats, i el mateix Estat, no fan el que fa Catalunya, ja des de fa més d’un any i segueixen gastant com si això de la crisi, el dèficit i la prima de risc no anés amb ells, el que hauríem de fer nosaltres és desenganxar-nos del carro i anar al nostre ritme. No ens podem permetre aparèixer, i ser les víctimes alhora, de tots els problemes que te la resta de l’Estat.
No podem seguir pagant més per menys i retallant-nos per tot arreu mentre veiem que fa qui s’aprofita del nostres recursos, esforços i sacrificis.
Ja no som, ni podem ser, ni tenim perquè ser aquell punt de referència utilitzat per compensar les deficiències de vida d’alguns territoris de l’Estat en altres èpoques (recordem en temps de la dictadura la immigració totalment dirigida cap a Catalunya). Ja n’hi ha prou de ser la gallina dels ous d’or de la resta de l’Estat. Ja n’hi ha prou que només se’ns vulgui pels nostres diners i per centrifugar-nos els seus problemes econòmics i financers. Ara o mai cal demostrar que anem tots a una per reclamar el que és nostre, o per fer el que calgui.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat
