En la situació que ens toca viure, hi ha dades que s’han de seguir esbombant als quatre vents per fer-les arribar, fins i tot, a qui no hi te cap interès en conèixer-les, només pel fet de viure a Catalunya. A tothom, als “només catalans”, als “més catalans que espanyols”, als “tan catalans com espanyols”, com als declaradament “espanyolistes”, als “catalanistes”, als “sobiranistes”, als “independentistes”, o als que sembla que dient-se de dretes o d’esquerres ja hagin de ser aprovables o reprovables, o determinant la seva posició davant el que sigui. S’en ha de seguir parlant, malgrat que a més d’un li faci agafar escalfreds i tractin d’insult -no sé a qui- el fer-ho.
I és que la liquidació que ha fet el Ministerio de Hacienda del model de finançament de 2010 manté a Catalunya per sota de la mitjana de les CCAA de regim comú, tot i ser una de les CCAA que més aporta en recaptació per capita. Seguim pagant molt més que la mitjana i seguim rebent molt menys, i entomant la qualificació de “BBB-” de S & P, tot i i escoltant com afirma la mateixa agencia de qualificació, descarnadament i sense apassionament, que l’administració pròpia de que disposen bascos i navarresos -aïllats de la mala influència espanyola, que te el “BBB+”- els hi permet estar en “A”. Amb aquest garbuix es possible que s’arribi al surrealisme de que on es paga en una part més significativa el funcionament d’Espanya s’haurà de demanar ajuda a qui l’escanya.
Mentre el dèficit fiscal és de 16.000 MEUR hem d’anar endeutant-nos més i més i esgarrapant per on podem, i ja notem les conseqüències en els serveis més bàsics. Sembla ser que, fins a un 4% del PIB és podria considerar acceptable, però ara és del 8%.
He llegit en una entrevista feta en un altre medi digital a Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra, que, “en aquests moments, a aquí no hi ha cap qüestió que desperti més unanimitat que la consciència de la gent que Catalunya no té un tracte fiscal correcte”.
Catalunya no ha de quedar mai per sota de comunitats que son receptores netes de fons de solidaritat. Abans de les compensacions territorials que suportem, Catalunya és la tercera del rànquing de renda per capita i, un cop fet els repartiments, segons els anys, passa a la setena o novena comunitat. Això vulnera tota lògica i no te perquè ser, ni és pot seguir acceptant.
No es tracta de saber fins quant podrem seguir aguantant però, és evident que perdrem moltes possibilitats de creixement per aquest desequilibri fiscal que patim i ens anirem empobrint, cosa que, si Catalunya és la locomotora de l’Estat, el perdre capacitat d’acceleració acabarà repercutint en tota Espanya.
Això, no son monsergues i es ben trist que tinguem que anar buscant-nos la vida -ara ja venem més al món que a la resta d’Espanya- per, finalment, veure com el producte dels nostres sacrificis i esforços només serveix per a seguir compartint amb qui només ens vol per això.
Ara, ja no és qüestió de barallar-nos entre nosaltres cedint al foc que s’atia des de fora. D’això ja s’en encarreguen els polítics que, amb la seva manca d’unitat, i més en un moment com el present, faciliten el camí als que tenen un altre objectiu per al nostre país.
Els problemes que pateix Catalunya, i que afecta a tots els que vivim a Catalunya, agradi o no, no ve d’administrar be o malament, que també, però ve principalment de que no podem disposar del que generem. A això se li pot dir com la religió de cadascú li permeti, “solidaritat”, “aportació”, “espoli”, “robatori”, però, atenció perquè segons com se li digui hauria de ser de caràcter voluntari.
Publicat a http://www.reusdirecte.cat/
