El que abans només podia fer “la fiesta nacional” ara, i no ho reconeixeran mai, però gràcies a esportistes catalans -que, els hi agradi o no, no son del mateix cuny i son diferents-, les mancances de la societat les distreu l’esport i, quan hi ha un nombre insultant de gent aturada i de problemes a l’ambient no en vulguis més, és quan surt més gent envolcallada amb la bandera espanyola, embogida cridant i creient-se el que no son.
Aquests mateixos, totalment “fora d’òrbita” per uns quants títols importants aconseguits, (pot ser també perquè les grans potències esportives europees de sempre ja tenen prou maldecaps com per esmerçar més temps i més diners en treure de mare el sa vici que hauria de ser l’esport) son els que no comprenen com no tothom a España defensa “la roja” i no estan orgullosos de ser espanyols, malgrat que, mostrar per exemple la senyera no vol dir, per ara i tant, no ser espanyol, si no que senzillament vol dir sentir-se català. D’acord que l’emblema nacional per autonomasia és la “roja y gualda” però és que les altres no deixen de ser també nacionals i s’haurien d’acceptar, de la mateixa manera que quan F.Alonso mostra l’asturiana, o S.Ramos l’andalusa, i no passa absolutament res, encara que en aquell moment uns de catalans no van poder mostrar la seva. Cadascú ha de poder tenir els seus sentiments particulars i, mentre no faci mal a ningú, hi ha de poder conviure amb tota llibertat i arreu i, si és el cas, serà per altres motius que, si cal, cadascú ha de poder fer prevaldre uns per damunt d’altres, però amb tota llibertat i sense que fer-ho pugui representar cap sanció.
Aquesta España, en la que qui no pensi i sigui exactament igual no pot sentir-s’hi còmode ni en calçador és la que, ho haurien d’acceptar d’una punyetera vegada certs medis de comunicació (que son els que fan el caldo de cultiu anticatalà on no hi ha més informació que la que ells donen), que a Catalunya -que, fins que no demostrem el contrari, és España- hi ha molts catalans que no acaben de sentir-se espanyols, o no s’hi senten, entre ells hi ha esportistes que, donat el cas, defensen la única selecció esportiva permesa oficialment a l’Estat. A aquests no se’ls hi pot demanar, a més, que per aquest fet puntual canviïn els seus sentiments que, en moments eufòrics de victòria o en el simple caliu competitiu, surten del fons i es fan més evidents quan més arrelats estan.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
