No ho puc evitar. De tant en tant he de parlar de la llengua. De motius mai en falten des del moment en que, segons es veu, pel Ministerio de Educación l'únic que cal combatre és la immersió lingüística i que la catalana sigui la llengua vehicular a les escoles catalanes.
Però, tampoc puc evitar mirar enrere i copsar que el que realment es alarmant és el joc de mans que ha permès, en pocs anys, que el català ja no es digui català a arreu on s'hi parla, sinó “valencià” pel País Valencià o “aragonès oriental” per la Franja de Ponent.
Els que es permeten aquest disbarat son els mateixos que dintre del “castellà”, dit “español” erigint-lo com l'únic idioma representant d'España pels molts que es passen pel forro el punt al que hi fa referència la Constitución Española, si que hi compten com a tal el que es parla a Mèxic, a l'Argentina, i arreu de les terres sud-americanes introduït per la força, amb les diferents variants i sons, allí, com te el català als països amb una semblant manera de parlar catalana per Jaume I.
L'article 3er. de la, tan respectada per segons que, Constitución Española diu: “1.-El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla i el derecho a usarla. 2.-Las demas lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. 3.-La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respecto i protección.”. Sincerament, l'Estat español observa i obeeix els punts 2 i 3 ?. És denunciable, però, on ?. La Comunitat Europea ens dirà, com en d'altres casos denunciables, que es cosa a arreglar internament dintre de l'Estat.
L'atac per esmicolar una llengua, que també forma part de l'Estat espanyol, és evident, ja que, en lloc de tractar-la com una riquesa del territori, diuen que comú, i protegir-la deixant-la sobreviure a casa seva, la principal dèria obsessiva és torpedinar-la al seu lloc d'aprenentatge, que és a les escoles, amb la intenció de que quedi com un aspecte graciós d'estar per casa, i mai millor dit, i un element més de l'ampli folklore espanyol.
No ho puc evitar… No es pot evitar veure-hi aquesta perversitat per molt que ho vulguin dissimular darrera d'altres arguments més o menys raonats per segons qui els fa.
Així no es pot tenir cap apreci ni respecte en vers un Estat que, amb la seva obsessió no veu que ens podrà posar prohibicions, ens podrà fer obeir les seves decisions, ens podrà amenaçar, ens podrà ofegar i afeblir econòmicament, però el que mai no podrà és fer-nos desaparèixer del mapa, ni aniquilar la manera de parlar que ha passat de pares a fills durant segles i, si hi som, hi hauríem d'estar mínimament a gust i la millor manera d'estar-hi no ha de ser per la humiliació, pel menyspreu, per l'asfíxia econòmica, per la por. Hauria de ser en base a convence'ns de que… Com estaríem millor ?.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
