En el 1899, desprès de la pèrdua de les colònies (es renunciava a la sobirania sobre Cuba, cedia Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam als EEUU, i venia les illes Marianes i les Carolines a Alemanya), el projecte col·lectiu anomenat Espanya va caure en mans del supremacisme castellà que, per mantenir el tipus, li va injectar el seu absolutisme i totalitarisme, la identitat unívoca d’un estat-nació, d’un país cohesionat al voltant d’una capital, d’una sola llengua, d’una sola cultura i d’un sol poble… Que no admet cap idea sobre l’estat espanyol que no sigui la que ha consagrat aquesta tradició. Que s’ha quedat en aquell moment, ancorada, que no hi ha Constitución (partint de la base de la seva lectura, interpretació i aplicació correcta i, quan calgui les corresponents adaptacions a les noves exigències) que li pugui fer obrir els ulls a veure la seva pròpia realitat i que, d’observar-la, seria molt més forta i poderosa del que sembla resignada a voler ser, «antes rota que partia».
Per completar la imatge, haurem d’esmentar que molts catalans ben significatius, com Joan Prim, Francesc Pi i Margall, Francesc Cambó o Francesc Macià, van ser entusiastes partidaris, incentivadors i col·laboradors, d’una idea d’Espanya integral, encara que fos diluint Catalunya en un idíl·lic poble espanyol, fraternal i respectuós amb totes les seves diversitats. També es podria, s’hauria, d’incloure en aquest “pack” Jordi Pujol, amb els seus més de vint anys en aquesta mateixa direcció, en voler millorar España des de Catalunya, amb el resultat que tenim, que es va fer ben palès, ja descarada i definitivament, el 2010.
La reacció perseverant de la ciutadania catalana a partir del 2012, si no total si d’una molt bona part d’ella, ha estat decidida, fins el punt d’atorgar el poder necessari a la Cambra perquè iniciés i treballés per un projecte polític nou en vers una possible independència. Des d’aleshores, a Catalunya s’ha alimentat un debat que es va apuntant per punts l’independentisme, simplement, per incompareixença de l’unionisme.
Amb aquests dos paradigmes, clars i ben a la vista, ha arribat el moment, el moment de la veritat, en què cadascú defensa ser com és. I que cap dels dos te perquè acceptar que l’altre li digui, amb bones o males maneres, el que ha de ser i com ha de ser. Tots amb els mateixos drets i cadascú amb les seves legítimes raons, la única solució passa per asseure’s a una taula i parlar, negociar, pactar.
