El discurs caspós, primari i barroer del PP mai ha quallat entre la dreta de la ciutadania catalana, també en aquest sector molt diferent de l’espanyola.
Des del govern de l’Estat, castellà per excel·lència, és tenia que fer alguna cosa per mantenir el control de la seva darrera colònia, i va trobar el caminador en poders autòctons, més interessats en una pell de brau uniforme, autonòmicament controlada, que amb la riquesa que representaria el respecte, protecció i promoció de la diversitat i pluralitat existent.
Fa una dècada es va crear l’invent d’un «nou» artefacte polític per mirar de suplir la força que el PP no tenia, i que fos capaç d’aglutinar el sector de ciutadania què, tot i vivint a Catalunya, no està per qüestions de diversitat i molt menys de sofrir una llengua pròpia, però diferent a la que ells consideren la pròpia. La primordial idea d’aquest nou projecte polític era el reduir a «d’anar per casa» la identitat catalana, començant, és clar, per la llengua.
En aquests anys, al no trobar raons en la realitat, s’ha dedicat a crear els problemes i ha anat despertant la necessitat, innecessària perquè la mateixa societat catalanoparlant ha mantingut en la mes estricta normalitat la convivència, de fer aflorar la gallardia i la fúria. Ha incitat a sortir al carrer, a cridar, a mostrar una bandera pel sol fet de demostrar la seva supremacia, i per intentar desdibuixar el que, des de la part més feble es tracta de manifestar. Tot, cal dir, amb total impunitat i tolerància dels serveis establerts.
Qui s’ha deixat atrapar en aquest entremat ha fet créixer el monstre, tant que comença a fer tremolar, ja a nivell estatal, el que a la dreta de la dreta és considerava hegemònic, a prova de tot, i aquest, coneixedor del molt que hi té a perdre, sense cap proposta constructiva pròpia però notant la barba a remullar, copia el guió i s’erigeix com el primer que vol atacar la llengua. Com que ningú pensa en passar el relleu, ara es tracta de qui pot ensenyar que és més «español», encara que sigui de la manera més vergonyant d’aconseguir suport, com és atacant el català i intentant reduir els catalans a la uniformitat, que, a ambdós partits, és el què els dona més vots.
Uns poden ensenyar la seva cara, amb la que ja no poden enganyar ningú, i als altres els hi va la mar de bé per no deixar veure el molt que ja ha sortit a la llum i el molt que ja s’ha demostrat i que, incomprensiblement, encara es considera presumptament delictiu.
