Per a be o per a mal, per excés de moviment o per inoperància, perquè hem anat o ens han portat, som on som i si fa un temps es feia la metàfora de que per fer una truita es tenen que trencar ous, ara tot sembla indicar que els ous ja estan trencats -pot ser perquè algú ni se’n ha adonat que hi eren i ha trepitjat el cistell- i que, si encara es vol fer la truita, cal batre’ls be i tirar-los a la paella abans de que es facin malbé i s’hagin de llençar a les escombraries.
Pot ser desprès de l’1 d’octubre, passi el que passi, ja res no tornarà a ser igual. I no serà perquè ja fa un munt d’anys que s’ensumava, i que s’advertia, des de la famosa “desafecció”, anunciada pel gens sospitós president Montilla el 2007, i desprès de més de trenta anys de que el catalanisme ras i curt intentés que Catalunya pogués tenir un millor finançament, el respecte per la llengua i un millor benestar dintre d’España.
El poble català ha passat, o l’han fet passar, d’acceptar la subordinació a canvi de ben poc a que un més que considerable gruix, desitgi, fins i tot, la independència, sense conformar-se en passar per l’estadi entremig, el d’una sobirania, perquè, qui més o qui menys, olora que sempre seria mal federada.
No obstant això, a Catalunya també hi ha moltíssima ciutadania que voldria seguir formant part d’España, encara que d’una altra manera. Aquella pels que mai ha sigut el moment de plantar cara i que, encara ara, de ben segur s’hi avindria amb un possible pacte fiscal, amb un reconeixement explícit en llengua i cultura, amb presència a fora, amb un autogovern real, amb les sempre ben vistes seleccions esportives. Satisfent aquest sector, que podria ser el majoritari, si que s’estroncaria una de les fonts d’on veu l’independentisme però, tranquils, perquè l’arrogància encega la raó.
De seguir impertèrrits, obstinats en que aquí no hi passa res, o que no hi passarà res, senzillament, perquè evitaran per totes les maneres que hi passi res, el foc està engegat, l’oli calent, la paella a ma, els ous trencats i batuts. Que ningú es sorprengui de la truita que en sortirà perquè a Catalunya tothom ja és conscient de l’abusiu sistema de finançament autonòmic al que estem sotmesos, dels atacs permanents contra la llengua, de la humiliació, del menyspreu i de l’insult, de la negació constant de la nostra identitat. Entre unes coses i altres, ens han mostrat a tots els catalans el que, històricament, molts s’havien resistit a veure i reconèixer.
